La cursa és llarga, però ja imaginem que serà ràpida. Però tant? Sortim a un ritme alt, planegem i juguem per corriols, entre arbres i passos de fusta per sobre el riu. Els ritmes volten els 4′ al km. Així no aguanto fins al final…
Per fi arriben trams de pujada, però el ritme no afluixa. Comparteixo estones amb bons esquiadors i amics, però ràpid quedo sola i entrem a la Vilalta on es poden posar mans als genolls i començar a tibar fort amunt. Ja veig a la Leire, pujant li retallo i arribo per davant seu al cim, però com baixa la mossa…
La torno a perdre! Sembla que hagi deixat les cames sobre la pista del Roc Blanc ja que sóc incapaç de baixar de forma àgil. Però es van relaxant i el motor engega. Anem trobant gent que ens anima i que ens va seguint a tots els controls, entre ells en Xavi Garcia que no ens deixa ni un sol moment. Quan sento gent ja el busco, els seus ànims empenyen.
Al poble de La Molina s’acaba la baixada i toca enfilar per corriols i pistes fins al Pla de les Forques. La veritat és que el lloc és preciós, però no em queden ni massa forces ni massa estona per mirar-me’l amb la calma que es mereix.
La Leire és duríssima, com a bona basca, no afluixa i ens anem fent la goma durant kms. Avancem força nois que van caient com en un cementiri d’elefants. Els kms, el desnivell i el ritme estan passant factura.
Sort que el dia està tapat i és humit, ens refresca aquestes cames que comencen a no funcionar mecànicament. Vaig mirant el compte km i deu faltar poc per començar a baixar, en tinc ganes, però quan poso el primer peu a la baixada m’arrepenteixo d’haver-ho desitjat. Se m’enrampa sota el genoll i no puc estirar la passa, veig les estrelles a cada canvi de direcció i la Leire torna a marxar.
Arribem a Vilallovent amb penes i treballs i força mala cara. Sort que ja he trobat en Manel que m’acompanyarà fins al final. Em marca el ritme, m’anima, em «renya», em fa afluixar, em fa pujar un punt… jo ja no penso massa.
Entrem als kms plans del tram final, asfalt i rectes eternes, però que ens permeten veure que la Leire està uns metres per davant, que també l’acompanyen i que, amb paciència, molta paciència, li estem retallant. Ens hi acostem, ja la tenim!
I, és passar-li pel costat, animar-la amb una «Aupa» i em creixo, augmento el ritme, tot i que començo a notar les rampes fortes als peus i als isquios a les pujades de Puigcerdà. Camino, corro, camino i torno a provar de córrer, entre els crits d’ànims d’en Manel fins que entrem al carrer Major de Puigcerdà. I allà em deixa sola per gaudir de l’escalfor de la gent que omple gran part del carrer a banda i banda del nostre pas. Veig cares conegudes, somric, noto que estic somrient.
Avui m’he guanyat la victòria, me l’he guanyat em repeteixo!
Aixeco els braços tímida, però convençuda i sento el meu nom pels altaveus!