La plaça de Vilaller, a la Ribagorça, està plena de dones de les diferents comunitats autònomes. Donen el tret de sortida a les 7h30′ puntuals i comencem a córrer com si només tinguéssim per davant un 10.000, però no, la Marató de Vilaller, Sky Games 2012, ens té preparats 6000m acumulats i gairebé 42 km de pura alta muntanya, arribant gairebé als 3000 metres.
Deixem el pla i ens enfilem per un bosc que encara ens deixa córrer. Ens anem posicionant i, a poc a poc, la pendent es va accentuant fins que ens trobem amb les mans als genolls i el nas gairebé tocant a terra. Deixo el grup de la Montse Martínez enrere i ja veig a la Laia Andreu amb una vasca o asturiana, no tinc clar qui és. Però com més s’enfila la muntanya, més a gust m’hi trobo. Passa aire fresc de muntanya i allò només fa que tibar amunt.
Veig a la Núria Domínguez i penso que seguir el seu cul d’aprop, si és que puc, em marcarà una bona cursa, però allò s’enfila més i em trobo com peix a l’aigua fins al primer avituallament.
Flanquegem un xic de baixada, pla, pujada, tot es deixa córrer però el terreny ja és molt tècnic. He perdut tota referència, vaig sola, no veig a ningú a davant i les del darrere es va separant.
Desitjo arribar al km 12, hi haurà en Fernando esperant-me amb un botellí i em podrà donar alguna referència. El veig entre tots els altres seleccionadors que estan espectant per saber qui va 4a. Ell veu que s’acosta una corredora, però no sap qui és i encara menys s’espera que sigui jo. Fins que no sóc quasi dins la zona d’avituallament no se n’adona que porto la camiseta de la selecció catalana i sento: «Osti la Comet» i corre a buscar el botellí. M’acompanya un tram, el que li deixen per reglament i em diu que vigili amb la baixada.
Té raó… herba, bonys i pendent. Algun tram de pista, però molt poc, que et deixa estirar cames i agafar aire, perdre un moment la concentració per tornar-hi.
La pujada a la pressa és espectacular! Pel poc paisatge que puc veure, pel camí, les olors, els colors… Ja ensumo una camiseta vasca uns metres més amunt, però porta un ritme… quin ritme! La veig córrer a cada llaçada i jo ho provo, però no em va bé. «Anna, concentra’t amb la teva cursa» penso i deixo de mirar-la. De tant en quant em giro per prendre mides del que em ve per darrere i més o menys està tot controlat.
A la pressa ens espera molta gent que crida, em confonen per la Blanca Serrano, l’andalusa, tot un honor per mi, però no… no ho sóc. Creuem una espècie de mina, avituallament i seguim per un corriol que volta el llac preciós. Al final de la vall ja es veu el cim que ens martiritzarà fins al km 23. No en portem ni 20 i quasi ja passem per les 3 hores. Això serà llarg!
La vasca segueix a un ritme constant i altíssim, però no em marxa, tampoc s’apropa, hauré de tenir paciència.
Ens passen els primers nois que han sortit 30′ més tard i això em distreu una mica, ja va bé…
La pujada al cim és dreta i pedragosa i quan creus que ja hi ets, et surt un nou morro, però veig que és bo que s’allargui, li estic retallant… M’adalanta en Miguel Caballero, intercanviem dues paraules i poca cosa més, crec que va més tou que jo.
Creuem una gran clapa de neu abans de coronar. La gent crida, ens anima i avall que fa baixada. La vasca no coordina les passes i ràpid l’avanço. Trams tècnics combinats amb trams de pujada i de carena. Els peus em comencen a fer molt de mal… «Paciència» em repeteixo.
Torno a desitjar el km 30, on tornaré a veure en Fernando, que només de veure’m crida d’emoció: «Comet estàs fent un carreron, a l’arribada et faré una abraçada… només et queda el que ja coneixes de la pujada». Aquest només no m’agrada. Queda molt, però encara puc córrer, vaig creixent-me a mesura que es va acabant la cursa, però no puc oblidar les paraules de la Picas, la baixada final és un infern. I té tanta raó… llarga, picada, tècnica: duríssima.
A pocs metres del final em diuen que tinc la Núria a 1 minut. Desrprés d’etzibar un renec en veu alta, em sobreposo i apreto, haig de provar-ho.
Al final de la baixada encara no la veig, ens mullen amb aigua… fa tanta calor!
Pateixo el que no està escrit en el pla, no m’atraveixo a girar-me, em guio pel públic i no sento massa crits darrere meu, vol dir que encara no s’acosta. Veig el pont d’entrada al poble, el creu-ho, encaro la pujada al poble, ara sí, em giro i no veig la Núria enlloc. Faig la pujada caminant, ja no cal córrer, només em queda assaborir els darrers metres, agafo el carrer empedrat, ja veig els arcs d’arribada, pels altaveus no sé què criden, aixeco els braços, n’hi m’ho crec!
Creu-ho la meta i m’espera la Picas amb els braços oberts.
No és un somni… el mal als peus i les rampes a la planta m’ho recorden! Sóc 3a d’Espanya!
