Em desperta una llum intensa, molt blanca.
On dec ser?
Em moc una mica, encara amb els ulls mig clucs i m’adono que la furgo és plena. Avui, com les darreres nits, som tres compartint estança. Em frego suaument la cara mentre acabo d’obrir els ulls i entenc la llum tan freda que m’ha desvetllat. El Dôme de Gouter s’aixeca implacable damunt nostre, aquests darrers dies ha nevat i el blanc immaculat reflecteix amb força el sol de quarts de set del matí.
Faig mandres, mantenint els ulls tan oberts com puc, el balcó que m’ofereix la furgoneta aquest matí és incomparable. En alguns moments, se’m resisteixen, es tanquen, però com un esglai es tornen a batre per reseguir metre a metre aquestes muntanyes majestuoses que tan sovint em fan somiar.
Avui tornem cap a casa, però abans em calço les vambes i surto a córrer amb la frescor de primera hora del matí. Necessito uns moments de serenor per estar sola, amb contacte amb el que m’envolta, amb una necessitat d’intimitat com la que desitgen els bons amants. Necessito silenci, observar, deixar la ment en blanc mentre paeixo moltes coses.
La camiseta blanca Dynafit, les malles i les Feline Ghost, no cal res més. Música? Avui sobra, vull els 5 sentits per mi. Creu-ho el cremallera de Montenvers i enfilo cap als boscos en direcció a Argentières.
Els Drus em saluden poc després de les Aigulles de Chamonix. És roca dura, negre, forta, com la pròpia muntanya. S’alcen esveltes i sense complexes. A la meva esquena deixo la blancor del Gouter i de l’aresta que porta cap al Mont Blanc, no puc evitar girar-me de tant en tant
per mirar-m’ho, tímidament, com una joveneta que observa un noi,
intentant que no l’enganxi i abaixant la vista ràpidament en ser
descoberta.
La duresa dels Drus, combinada amb la immaculada blancor de la neu als 4000 metres em retorna a ahir. Són flaixos inconnexes.
Estic
pujant i, de cop, noto que baixo rebolcada entre neu, piolets i
grampons. Noto un pes feixuc sobre les meves cames, noto la cara tapada
de neu, la boca tancada però pressionada, foscor i, repentinament, llum intensa.Hem parat!
L’escletxa encara queda lluny.
Estem aparentment bé.
No baixa res més rere nostre.
En Lluís es queixa d’un braç, però mou bé tota la mà.
L’Edu es preocupa.
Estem bé.
La remor d’uns ocells matiners que sacsegen unes branques em retorna al
ritme d’un peu rere l’altre 3000 metres més avall. Em sento lleugera, o
potser alleugerida. El riu grisós i fred que baixa directe de la glacera
fumeja creant una imatge entre poderosa i tètrica. M’acompanya
delicadament, sense pertorbar els meus pensaments.
Miro el rellotge i els minuts han passat com si res més al món existís. A la furgo m’esperen per esmorzar, penso, i giro cua sense més.
Canvia
el paisatge i maduro sense consol. Ja no miro tímidament la meva
enamorada blanca, la fito decidida mentre em torna a ella.
Estem pujant, un rere l’altre, parsimoniosos pel fet d’obrir traça des
de la primera passa del matí. Tots hem passat primers, però ara és l’Edu
qui trepitja amb consistència just davant meu. Es gira i, entre sospirs
de cansament que evidencien l’alçada i la neu fins més amunt del
genoll, em diu amb cara preocupada:
-Aquest pendent… fa estona que hi toca el sol… ha nevat… ha fet vent… No m’agrada.
No acaba les frases, però amb un:
-Fa estona que hi penso -que em surt del cor i amb l’expressió del seu rostre, no calen més explicacions.
Segueix
unes passes, cada cop m’hi acosto més, com si per passar més junts la
muntanya notés menys el nostre pas, però el seu poder estar molt per
sobre nostre i no tinc ni temps de parpellejar que veig amb sorpresa i
por el dibuix perfecte de la placa que acabem de trencar i, sense
aturador, rellisquem pendent avall, primer controlant els nostres cossos
i, uns metres després, ja ens deixem a la seva sort intentant clavar
piolets i grampons desesperadament.
El cor em salta, se’m desboca, però les pulsacions tornen a la normalitat quan avanço i espanto una senyora que passeja un gos. Sóc a Chamonix i no al Tacul, porto vambes i no grampons, malles i no pantalons de Gore, màniga curta i no tres capes.
Vaig
desfent el camí de tornada a la furgoneta, allà m’esperen, els que des
d’ahir mateix ja considero uns bons amics, uns bons companys de cordada.
M’espera el confort, una taula de càmping parada, dues cadires i una
caixa de plàstic, un fogonet que farà olor de cafè i unes hores
d’autopista per seguir rient, seguir parlant i reflexionant, seguir
arreglant el món o, senzillament compartint un silenci, una música, uns
instants.
Just marxant, alço el cap per última vegada. Sobre la glacera dels Bossoms treu el cap un Mont Blanc reial, coronant el Massís, l’acompanyen incondicionalment el Dôme de Gouter per una banda i l’estretor del Mont Maudit i la fortalesa del Tacul per l’altra, tot i que aquest últim no es deixa veure des d’aquesta posició.
Reconec
que m’impressionen, però m’atrauen amb una força tan incontrolable que
el meu cap i el meu cor només es consolen pensant amb la nostra propera
trobada.
Tanco uns segons els ulls i torno amunt per darrer cop.
Veig amb claredat en Lluís a terra, es toca el braç, pocs metres sobre
meu. Un xic més amunt l’Edu
que no se’n sap avenir. Ja sóc dreta, m’he aixecat instintivament i
m’he girat per mirar si venia companyia al darrere, encara em tremola
una cama.
Estem tots bé.