Estranyament, em sona el despertador a hores intempestives i no em costa llevar-me. He dormit bé i, tot i que és fosc i no es mou ni una ànima, em surt l’energia pels descosits.
Som al país veí, a França, és primer diumenge d’agost i si alguna cosa tenen els francesos és que són fidels a les tradicions, així que a les 7 amb punt, ni un minut més, ni un minut menys, donaran el tret de sortida als 800 corredors que ens haurem aplagat a la Plaça de Vernet les Bains per sortir disparats en direcció al cim del Canigó.
El bon esmorzar que no falti, doble de cafè i temps suficient per preparar-se mentalment i físicament pel que ens espera. El dia, avui es desperta més lentament que el meu cos, un esdeveniment totalment inèdit. És magnífic observar com la negror absoluta dóna pas a hombres allargades fins que la claror ja no deixa dubte del que ens envolta.
L’aparcament es va omplint de cotxes. Encara no tinc nervis… estic prou activada com per no necessitar-los. Escalfem, buidem dipòsits per sortir ben lleugers i a la plaça ens observem els uns als altres. Tots dissimulem i ens dirigim paraules amables, intentant convèncer als demés que no sabem com ens anirà la cursa, però el campanar toca les 7, el director de prova apreta la bussina i allà ja no hi ha amics. Qui diria que ens venen 35 km per davant. El ritme és altíssim i, per variar, tothom sembla que hagi perdut l’autobús o que l’empaita alguna cosa que fa molta por. Al km 3 tinc clar que no puc seguir a les 3 primeres.
– Anna concentra’t, fes la teva cursa!- em dic per dins i baixo la mirada per deixar de veure’ls el cul.
Al cap hi tinc una cançó del nou disc de Gossos, però només 4 o 5 paraules que es repeteixen de forma intermitent. Vaig ofegada, no tinc ritme… la pujada serà un infern tot i que he fet un bon treball de mentalització previ per posar-hi paciència fins al km 8, després ja arribarà el festival de més alta muntanya.
Tot i les males sensacions físiques i el mal d’estòmac haig de reconèixer que els camins són d’allò més divertit, cap peu queda posat de la mateixa forma que l’anterior i, en aquest moment, inicio un joc entre arrels i pedres que em distreu de les males cabòries i, a part d’empènyer-me fins a la 3a posició em trasnporta fins a l’esperat km 8, on amb batucada i els ànims de molta gent deixem les pistes forestals per resseguir un corriolet que s’enfila al costat del riu i, que molt dissimuladament, ens fa agafar altura entre rocs mal col·locats, rierols per escabullir i arrels que s’han quedat despollades per l’erosió del temps.
Ja ensumo l’alta muntanya… com un gos afamat que ha de sobreviure, em vaig animant. La terra seca de les zones baixes que el meu nas no deixava d’olorar comença a ser prat d’alçada i l’aigua de l’últim avituallament ja no és ambotellada, és fresca de la font que surt d’entre unes roques arran de terra.
Em sento bé, ja no hi ha arbres que m’ennuvulin el cel blau que ens està regalant un dia radiant. El Canigó ja ens espia, una mica de reüll, però ja ens veu. El ritme que imposo poc a poc és elevat, mans als genolls, mirada al terra i quan aplana ja corro amb agilitat. Se’m dibuixa un somriure a la cara, el noto.
Els prats d’herba es transformen amb roca abrupta que dificulta el pas a la majoria de corredors, però a mi em fa reviure. Ja veig la magnífica xemeneia dels Cortalets del Caingó, crec que m’ensuma i em crida cap a ella amb molta força perquè estic avançant a un pas bo. Juraria que aquella camiseta i gorra blanques i els pantalons negres que veig un troç endavant és la Ragna. Si puc acostar-m’hi abans de fer cim, és meva! Això sí que és una bona sorpresa!
La grimpada que porta fins al cim és una regal a tot l’esforç de les primeres dues hores inacabables de cursa. La roca és fresca, l’acaricio delicadament però sense detenir-me massa, no tinc temps, una llàstima. Sento que criden a la Ragna.
El cim és ple a vessar, no puc assaborir l’ambient, sempre amb aquesta pressa que ens donen les curses…
Fer el canvi de ritme de pujada a baixada és dur a nivell coordinatiu i sensorial. Inexplicablement, porti ulleres o no, em ploren els ulls amb la variant de l’esforç. Haig de concentrar-me molt i inicio el descens a un ritme que fa riure. S’ha de mirar bé on es col·loquen els peus. I de tant mirar no m’adono del roc que xuto amb el genoll. Ell impassible, no es mou ni mig mil·límetre i a mi em cau una llàgrima de dolor que em posa en guàrdia. Un cop recuperada del cop, vaig agafant ritme i em poso objectius. Primer la Ragna, que l’atrapo poc abans del refugi. Amb aquest adelantament m’adono que ha canviat el paisatge, tornem a ser dins del bosc, les roques i prats d’alta muntanya han passat a la història.
Després d’un tram un xic polsegós, el riu humiteja el bosc que ens regala aire fresc i hombra. Tornem a creuar rierols que baixen frescos i ens fan reviure un xic les cames, no per massa estona, però ens donen uns segons d’alegria.
Les fulles dels arbres es mouen al compàs d’una brisa suau que m’acompanya, m’empeny entre pistes forestals i corriols a tot el que em donen les cames. He embogit… al meu cap només es repeteixen dues coses:
– Concentra’t Anna, una badada i engegues tot l’esforç a rodar.
– La Laia no pot ser gaire lluny, l’has d’anar a trobar.
I així és, en un tram mal esfaltat amb túnels dins la roca i baranes de pedra i ferro reovellat que em transporta a la II Guerra Mundial, mentre imagino tancs i tot terrenys de llavors enfilant-se tremolosos i envellits intentant escapar de l’exèrcit enemic, ja veig una cua rossa que bada a dreta i a esquerra i, un cop i sóc al damunt, l’animo amb tota la simpatia que em queda en aquell moment i li etzibo un canvi de ritme. Però la Laia és forta, molt forta i estic al seu terreny. No la despenjo fins a les petites pujades del final, a dos km de meta.
Em giro i em torno a girar. No la veig aprop, però estic cansada i tinc por que el cap em jugui una mala passada. No me’n vull fiar.
Dono tot el que em queda, deixo els preciosos boscos de teulada verda i parets marrons del peu del Canigó i ja, de nou, al seu aguait, entro als afores asfaltats de Vernet entre els crits i felicitacions del més curiosos i incondicionals que ens animen.
Estic patint, on carai és el carrer principal? Han allargat l’arribada enguany? L’asfalt bull i desprèn una escalfor ruent. Em giro, no ve. Corro intentant relaxar-me. Em torno a girar, no la veig. I a poc a poc, els carrers tenen més gent, més crits… tombo a l’esquerra i m’espera un passadís de veus que em feliciten i bramen:
– C’est la primière femme!
Saludo. Aixeco els braços. Ja no miro enrere. Assaboreixo aquests instants amb el permís i la mirada sempre constant del que avui regnava, del que avui ens ha permès fer cim. Aixeco els braços per últim cop mentre tallo la cinta que avui m’omple de glòria sota els seus ulls, els del Canigó.