Ens equivoquem de camí diverses vegades fins que no sortim del bosc i
enfilem tartera amunt. Més que una tartera, sembla un riu gegantí de
pedra desfeta i sorreta blanca, amb un pendent
que deu rondar el 25-30%, que puja dreta fins al peu dels gegants de
roca que ens envolten. Tres passes endavant i una enrere. La motxilla,
tot i anar amb el mínim, pesa i la xafogor, d’un matí encara ennuvolat
que prossegueix una nit de pluja intensa, és matadora.
enfilem tartera amunt. Més que una tartera, sembla un riu gegantí de
pedra desfeta i sorreta blanca, amb un pendent
que deu rondar el 25-30%, que puja dreta fins al peu dels gegants de
roca que ens envolten. Tres passes endavant i una enrere. La motxilla,
tot i anar amb el mínim, pesa i la xafogor, d’un matí encara ennuvolat
que prossegueix una nit de pluja intensa, és matadora.
Amb més
pena que glòria, ens plantem al final del cabal rocós i pedregós i,
igual que aquesta riuada de tartera, la majoria d’edificacions
muntanyoses que ens envolten aquí, impressionen. Miris on miri, s’alcen
tan imponents i grosses que et sents molt més petit que de costum.
pena que glòria, ens plantem al final del cabal rocós i pedregós i,
igual que aquesta riuada de tartera, la majoria d’edificacions
muntanyoses que ens envolten aquí, impressionen. Miris on miri, s’alcen
tan imponents i grosses que et sents molt més petit que de costum.
Ens posem el casc. Tot i que ben bé, no tinc clar per què. Si cau una pedra de dalt ens forada casc, cabell i tot el que trobi i si anem avall… aquest instrument de seguretat serà el de menys.
Arnès i kit de ferrada. Ho portem tot.
Ja hem guanyat força altura, Cortina d’Ampezzo
va perdent dimensions i jo necessito el meu temps per acostumar els
sentits a aquestes alçades. Distrec la ment, primer de tot mirant bé de
col·locar un peu davant de l’altre i, seguidament, imaginant com algú va
saber trobar aquella escletxa dins la muntanya que estem a punt de
creuar. Suposo que la gana, les bombes i la desesperació són un bon
impuls per buscar els camins més inhòspits i amagats.
va perdent dimensions i jo necessito el meu temps per acostumar els
sentits a aquestes alçades. Distrec la ment, primer de tot mirant bé de
col·locar un peu davant de l’altre i, seguidament, imaginant com algú va
saber trobar aquella escletxa dins la muntanya que estem a punt de
creuar. Suposo que la gana, les bombes i la desesperació són un bon
impuls per buscar els camins més inhòspits i amagats.
De moment
no hi ha cables per enlloc, pel meu gust ja podria haver-n’hi, però el
cert és que si camines acaronant la roca i sense mirar gaire la banda
que obra el forat al buit, no té massa problema. Nosaltres rai, tenim
tot el temps del món, podem estudiar minuciosament on fem cada passa,
ens podem aturar a contemplar la immensitat que ens envolta o fer alguna
fotografia per immortalitzar el moment. No ens empaita l’enemic, ni som
fugitius nocturns carregats amb tota la família buscant aixopluc a
l’altre costat de la vall, tampoc som soldats manats per generals
injustos que ens obliguen a jugar-nos la vida per trobar noves vies per
trair a l’enemic.
no hi ha cables per enlloc, pel meu gust ja podria haver-n’hi, però el
cert és que si camines acaronant la roca i sense mirar gaire la banda
que obra el forat al buit, no té massa problema. Nosaltres rai, tenim
tot el temps del món, podem estudiar minuciosament on fem cada passa,
ens podem aturar a contemplar la immensitat que ens envolta o fer alguna
fotografia per immortalitzar el moment. No ens empaita l’enemic, ni som
fugitius nocturns carregats amb tota la família buscant aixopluc a
l’altre costat de la vall, tampoc som soldats manats per generals
injustos que ens obliguen a jugar-nos la vida per trobar noves vies per
trair a l’enemic.
Seguim guanyant metres d’una forma vertiginosa,
comencen a haver-hi més metres de roca sota els nostres peus que sobre
el cap. Combinem algun tram de cable molt ben col·locat, en llocs més
exposats, i zones sense assegurança on el cap i la imaginació et poden
fer patir més del que la realitat ofereix.
comencen a haver-hi més metres de roca sota els nostres peus que sobre
el cap. Combinem algun tram de cable molt ben col·locat, en llocs més
exposats, i zones sense assegurança on el cap i la imaginació et poden
fer patir més del que la realitat ofereix.
Ja de lluny s’observa una tàpia ampla, preciosa, com caiguda del no res i deixada allà penjant, amb un pendent molt pronunciada que fa intuir que la resseguirà un cable d’acer durant la trentena de metres que s’allarga.
Però
ens hi anem apropant i no brilla res a tocar de la roca, no hi ha cap
color grisós a un metre del terra que trenqui el marró del gegant
dolomític.
ens hi anem apropant i no brilla res a tocar de la roca, no hi ha cap
color grisós a un metre del terra que trenqui el marró del gegant
dolomític.
Em surt un:
– No hi ha ni cable, ni històries amb vinagre, –
que fa arrencar una rialla a en Marc que s’ho està passant d’allò més
bé. No es pren les meves «pors» seriosament… suposo que realment no
cal.
que fa arrencar una rialla a en Marc que s’ho està passant d’allò més
bé. No es pren les meves «pors» seriosament… suposo que realment no
cal.
L’espectacle visual i sensorial és inexplicable, s’ha de viure amb primera persona.
Arribem a la tàpia que m’espera amb els braços oberts. El primer tram es pot fer a dues potes, com a bons bípedes que som, però la naturalesa és sàvia
i, ràpidament, tornem als orígens més animals i la paret ens obliga a
fer servir les quatre extremitats a no ser que, a mig fer, tinguem ganes
de tornar una desena de metres avall en forma de bola de neu.
i, ràpidament, tornem als orígens més animals i la paret ens obliga a
fer servir les quatre extremitats a no ser que, a mig fer, tinguem ganes
de tornar una desena de metres avall en forma de bola de neu.
Està desengrunadíssim i ens hem d’anar arrasaran
per no tirar-nos pedres, sobretot al tram final que és el més dret.
Entre riu i riu de pedretes, la meva ment burxa imaginativa per dibuixar
l’escenari perfecte sobre aquell bloc de roc que ens empara. Veig soldadets espantats, amb casc pesat i motxilles incòmodes i mal furgades, arrastrant-se
tàpia amunt per no ser descoberts, cobrint-se els uns als altres o,
simplement, intentant egoistament no ser foradats per una bala enemiga.
per no tirar-nos pedres, sobretot al tram final que és el més dret.
Entre riu i riu de pedretes, la meva ment burxa imaginativa per dibuixar
l’escenari perfecte sobre aquell bloc de roc que ens empara. Veig soldadets espantats, amb casc pesat i motxilles incòmodes i mal furgades, arrastrant-se
tàpia amunt per no ser descoberts, cobrint-se els uns als altres o,
simplement, intentant egoistament no ser foradats per una bala enemiga.
I
així, a cavall entre la realitat i la imaginació, després d’algun tram
més de cable, se’ns obra davant una nova vall espectacular, amb faldilla
de pins i camisa d’herba i roca de colors molt vius. Aquesta és menys
escarpada i, tot i que baixa molt lleugera, ens permet caminar i avançar
amb més agilitat.
així, a cavall entre la realitat i la imaginació, després d’algun tram
més de cable, se’ns obra davant una nova vall espectacular, amb faldilla
de pins i camisa d’herba i roca de colors molt vius. Aquesta és menys
escarpada i, tot i que baixa molt lleugera, ens permet caminar i avançar
amb més agilitat.
M’al·lucina pensar que podem gaudir d’alguns
dels espais de muntanya més espectaculars del Continent gràcies a una
guerra. És una contradicció de dimensions incalculables!
dels espais de muntanya més espectaculars del Continent gràcies a una
guerra. És una contradicció de dimensions incalculables!