Encenc el televisor, just després de posar el pa a la torradora i
al·lucino amb la merda de programació que escup. Miro el rellotge i ho
entenc tot… són les 5 del matí d’un dissabte, el 3/24 amb remissions
de notícies, el Teledeporte la repetició per anéssim vegada dels 100 anys del Tour i a TV3 un programa de jazz que si me’l deixo un minut més, me’n torno al llit. Ni la gossa ha baixat a dir-me bon dia.
Remeno
el cafè amb parsimònia mentre intento engolir energia. Agafo els
trastos i carrego el cotxe encara il·luminat pels fanals del poble.
Abans de marxar he agafat el CD de Gossos de la furgoneta, me’l poso a
tot drap i enfilo direcció Barcelona cantant a viva veu per mirar de
remuntar la soledat d’un dissabte encara fosc i fresc.
És
totalment surrealista creuar la Ronda de Dalt vestida per anar a córrer
una cursa de muntanya, si em paren els Mossos, no tinc clar com els ho
explicaré. Encara és fosc.
Meravellosa tecnologia, sort del GPS
del telèfon si no segurament encara donaria voltes. Passo tota la Ronda
de Dalt, agafo autopista, segueixo pel costat de Castelldefels i a Gavà
ja em diu que trenqui a la dreta. M’equivoco un parell de cops, però
finalment faig punteria i trobo una avinguda que desemboca a una
carretera revirada que va guanyant alçada direcció Begues. La nit
segueix viva i, en un dels revolts que em deixa direcció nord en dono
gràcies perquè em regala un balcó de Barcelona que, si no tingués pressa
i 10 cotxes darrere nerviosos per arribar a la cursa, pararia a
observar amb deteniment. Tot Barcelona als meus peus, encara encesa, amb un mar d’argent il·luminat per uns primers raigs tímids i matiners. Però desvio la vista al tablier del cotxe, veig l’hora i entenc les presses dels meus perseguidors, abandono el romanticisme i premo el gas.
Enllesteixo els preparatius i amb un escalfament una mica gasiu em planto a la línia de sortida. Sota l’arc de Dynafit
ja m’espera l’Oriol Cardona, ens fan les fotos de rigor i el campanar
toca les 8. El primer km és per entrar amb calor, el ritme no és
excessiu, però la calma s’acaba ràpid. Davant dels meus ulls s’alça un
mur que ressegueix un tallafoc i ja veig la camiseta blanca i verda Dynafit
de l’Oriol que marca el ritme en solitari. Em giro, veig que no em
segueix de prop cap noia, però tinc ganes de cargolar. Mans als genolls
que comença el festival.
No sé si avui em donaran massa guerra,
però ràpid se’m posa al cap la classificació general, rere l’Oriol no hi
he vist massa homes.
El tallafoc ens
deixa en una carena privilegiada, de nou, amb Barcelona als nostres
peus. El terra és prou distret com per no poder aixecar massa la vista,
però trobo un petit tap que, a part de deixar-me respirar, em permet
gaudir d’un nou balcó sobre la reina mare i el Mediterrani que ens
envia, com un mirall, els raigs del sol a nivell dels
ulls. Tot i que són molestos, reconec que l’espectacle és preciós i
que, només per aquests instants, ja ha valgut la pena llevar-se aquest
matí.
Entre alts i baixos físics després de setmanes ja dures d’entrenament, transcórrer la cursa i creuo meta amb 2h03‘, amb 23km i 1000 metres positius més a les cames. Tot és «sumar i seguir» a aquestes alçades de la pretemporada d’hivern.
