VERSIÓN CASTELLANA MÁS ABAJO
Els flaixos de
les càmeres dels periodistes, les abraçades dels amics, d’en Depa, en Pau, fins
i tot en Quico Soler s’ha esperat que arribés a meta, la llarga abraçada d’en
Marc amb la qual feia hores que somiava… aquesta vegada, res de tot això em
fa oblidar ni un sol segon del patiment d’avui. En la meva curta experiència en
la llarga distància, en totes les altres ocasions, en creuar meta, els monstres
del patiment desapareixien com per art de màgia i els bons records, l’èpica,
els paisatges, els moments, el cansament, l’emoció passaven ràpidament en
primer terme per magnificar la cursa que acabava de fer.
les càmeres dels periodistes, les abraçades dels amics, d’en Depa, en Pau, fins
i tot en Quico Soler s’ha esperat que arribés a meta, la llarga abraçada d’en
Marc amb la qual feia hores que somiava… aquesta vegada, res de tot això em
fa oblidar ni un sol segon del patiment d’avui. En la meva curta experiència en
la llarga distància, en totes les altres ocasions, en creuar meta, els monstres
del patiment desapareixien com per art de màgia i els bons records, l’èpica,
els paisatges, els moments, el cansament, l’emoció passaven ràpidament en
primer terme per magnificar la cursa que acabava de fer.
De camí a la
furgoneta, acompanyada dels amics incondicionals que han seguit les 16 hores de
cursa somrient i amb crits d’eufòria fins i tot quan ja anava més cuita que un
pollastre a l’ast i abraçada al meu pobre pare que, pel que m’han dit, ha patit
més nervis que jo dolors musculars, els explico amb les poques paraules que sóc
capaç de balbucejar, entre tremolors de fred i cansament, l’odissea:
furgoneta, acompanyada dels amics incondicionals que han seguit les 16 hores de
cursa somrient i amb crits d’eufòria fins i tot quan ja anava més cuita que un
pollastre a l’ast i abraçada al meu pobre pare que, pel que m’han dit, ha patit
més nervis que jo dolors musculars, els explico amb les poques paraules que sóc
capaç de balbucejar, entre tremolors de fred i cansament, l’odissea:
Tinc la sensació
d’haver arribat al Niu de l’Àliga bé, controlant la cursa, amb ritme però
guardant. L’ambient allà és una festa, veig moltes cares conegudes i sento
tants crits que només recordar-ho se’m posa la pell de gallina. Fem
l’avituallament amb en Manel i surto concentrada però deixant-me portar una
mica per les veus conegudes que criden “Cometi” amb força. A la que marxo del
rebombori i em torno a centrar en mi mateixa, m’adono que els isquios no van
fins, però provo de distreure la ment amb altres coses. Gairebé a totes les
curses llargues que he fet aquest any, he passat alguna crisi amb els meus
isquios i sempre l’he superat.
d’haver arribat al Niu de l’Àliga bé, controlant la cursa, amb ritme però
guardant. L’ambient allà és una festa, veig moltes cares conegudes i sento
tants crits que només recordar-ho se’m posa la pell de gallina. Fem
l’avituallament amb en Manel i surto concentrada però deixant-me portar una
mica per les veus conegudes que criden “Cometi” amb força. A la que marxo del
rebombori i em torno a centrar en mi mateixa, m’adono que els isquios no van
fins, però provo de distreure la ment amb altres coses. Gairebé a totes les
curses llargues que he fet aquest any, he passat alguna crisi amb els meus
isquios i sempre l’he superat.
Em sorprenc a mi
mateixa per la poca amabilitat que mostro a la Marta i al pare a
l’avituallament del Serrat, no és normal en mi… en aquell moment no me
n’adono, però alguna cosa ja no va bé. Segueixo amb força fins a Bellver on la
gent em torna a fer vibrar d’una manera que no té preu. L’Ona i l’Alba
m’acompanyen fins al pavelló envoltades d’un mar d’aplaudiments i crits.
mateixa per la poca amabilitat que mostro a la Marta i al pare a
l’avituallament del Serrat, no és normal en mi… en aquell moment no me
n’adono, però alguna cosa ja no va bé. Segueixo amb força fins a Bellver on la
gent em torna a fer vibrar d’una manera que no té preu. L’Ona i l’Alba
m’acompanyen fins al pavelló envoltades d’un mar d’aplaudiments i crits.
A dins, ja sento
l’Edu i en Marc. Menjo alguna cosa mentre em fa massatge als isquios, vaig dura
com un roc i em molesten molt, però alguna cosa més no em deixa gaudir de
córrer. Surto caminant i menjant per no refredar la musculatura i quedar més garrativada.
La gent segueix cridant embogida!
l’Edu i en Marc. Menjo alguna cosa mentre em fa massatge als isquios, vaig dura
com un roc i em molesten molt, però alguna cosa més no em deixa gaudir de
córrer. Surto caminant i menjant per no refredar la musculatura i quedar més garrativada.
La gent segueix cridant embogida!
 |
| Foto Jordi Vila (Tita) |
La sortida de
Bellver és pesada i vaig molt mentalitzada a posar-hi paciència. Corro tots els
trams que puc, però el ritme és forçat i noto que no vaig ràpid. Em trobo en
Zigor a un marge, fent bromes de les seves… no es troba bé d’estómac, ja no
sóc capaç de creuar massa paraules amb ell i això m’estranya.
Bellver és pesada i vaig molt mentalitzada a posar-hi paciència. Corro tots els
trams que puc, però el ritme és forçat i noto que no vaig ràpid. Em trobo en
Zigor a un marge, fent bromes de les seves… no es troba bé d’estómac, ja no
sóc capaç de creuar massa paraules amb ell i això m’estranya.
Mantinc una
batalla amb un corredor anglès que m’ajuda a portar un ritme una mica més
alt que al que m’acomodaria i això em va bé. Per fi Cortals! Ara ve una zona
molt bonica que em distraurà segur… però ni així! Em trobo en Colle, l’Italià
que també està lluitant per les World Series, un altre com en Zigor… tinc mil
temptacions de girar cua i baixar amb ell. “Comet, què carai et passa?” Em
pregunto a mi mateix, no em reconec.
batalla amb un corredor anglès que m’ajuda a portar un ritme una mica més
alt que al que m’acomodaria i això em va bé. Per fi Cortals! Ara ve una zona
molt bonica que em distraurà segur… però ni així! Em trobo en Colle, l’Italià
que també està lluitant per les World Series, un altre com en Zigor… tinc mil
temptacions de girar cua i baixar amb ell. “Comet, què carai et passa?” Em
pregunto a mi mateix, no em reconec.
Però en mig
d’aquests pensaments em trobo corrent ràpid direcció a Prat d’Aguiló. De lluny
ja veig en Tap i la Gemma. En Manel m’espera a dins: “Manel estic passant una
crisi grossa, però sé que la superaré.”
d’aquests pensaments em trobo corrent ràpid direcció a Prat d’Aguiló. De lluny
ja veig en Tap i la Gemma. En Manel m’espera a dins: “Manel estic passant una
crisi grossa, però sé que la superaré.”
Surto forta del
control, ve una pujada llarga de caminar, porto un ritme viu que es va apagant
sense que ni me n’adoni. Trobo en Ton i la Montse que m’animen i m’ajuda a
distreure’m una estona més. El Pas dels Gosolans es fa pregar, però no tant com
Gósol. En aquesta baixada ja constato que no vaig bé. Sóc tant tossuda que fins
al km 66 no m’he volgut convèncer que avui la màquina s’encalla. Els quàdriceps
no reaccionen, em fan molt de mal, em costa impulsar, em dedico únicament a
retenir per no entrebancar-me.
control, ve una pujada llarga de caminar, porto un ritme viu que es va apagant
sense que ni me n’adoni. Trobo en Ton i la Montse que m’animen i m’ajuda a
distreure’m una estona més. El Pas dels Gosolans es fa pregar, però no tant com
Gósol. En aquesta baixada ja constato que no vaig bé. Sóc tant tossuda que fins
al km 66 no m’he volgut convèncer que avui la màquina s’encalla. Els quàdriceps
no reaccionen, em fan molt de mal, em costa impulsar, em dedico únicament a
retenir per no entrebancar-me.
La companyia de
la família Bisquert i Comerma m’alegren uns instants, sincerament, s’agraeix.
Puc arribar a Gósol dins els temps que m’havia més o menys marcat. Però entro
al control: “No correu, necessito seure.” En Marc em mira als ulls i intueix la
“tragèdia”, em diu amb veu serena: “Anna, avui toca acabar.”
la família Bisquert i Comerma m’alegren uns instants, sincerament, s’agraeix.
Puc arribar a Gósol dins els temps que m’havia més o menys marcat. Però entro
al control: “No correu, necessito seure.” En Marc em mira als ulls i intueix la
“tragèdia”, em diu amb veu serena: “Anna, avui toca acabar.”
Arribar a
Estassen és una autèntica odissea. No puc córrer, a la que allargo la cama em pinsen gluti i isquio, primer només són avisos, després la cosa es va posant seriosa.
A Estassen, els germans Mercader ja m’esperen, l’Edu em fa massatge de nou. Ve
un tram de baixada un xic tècnica… penós! No sóc capaç de coordinar les meves
cames, si allargo massa em punxa fort, si faig passa curta patino amb el fang.
Se m’acumulen uns corredors darrere que no volen passar i a mi ja em va bé
perquè em donen conversa.
Estassen és una autèntica odissea. No puc córrer, a la que allargo la cama em pinsen gluti i isquio, primer només són avisos, després la cosa es va posant seriosa.
A Estassen, els germans Mercader ja m’esperen, l’Edu em fa massatge de nou. Ve
un tram de baixada un xic tècnica… penós! No sóc capaç de coordinar les meves
cames, si allargo massa em punxa fort, si faig passa curta patino amb el fang.
Se m’acumulen uns corredors darrere que no volen passar i a mi ja em va bé
perquè em donen conversa.
La gent coneguda
m’anima i em demana què em passa. Jo intento somriure’ls i no puc evitar
esbufegar com dient: “que llarg avui!”
m’anima i em demana què em passa. Jo intento somriure’ls i no puc evitar
esbufegar com dient: “que llarg avui!”
A la que em torno
a quedar sola, al mig d’una pujada, en un moment de desesperació, m’assec en
una pedra i primer de tot provo de calmar-me. Quan veig que ja tinc el cap fred
em faig a mi mateixa un 3r grau: “Un cop les opcions de cursa han volat, quin
és el principal objectiu? Els punts per les World Series. Què necessito per ser
3a? Acabar la prova. Sóc capaç d’arribar a meta? Amb paciència, sí”. En aquest
moment m’aixeco, poso el rellotge a zero i l’engego de nou per anar restant els
km fins a l’arribada.
a quedar sola, al mig d’una pujada, en un moment de desesperació, m’assec en
una pedra i primer de tot provo de calmar-me. Quan veig que ja tinc el cap fred
em faig a mi mateixa un 3r grau: “Un cop les opcions de cursa han volat, quin
és el principal objectiu? Els punts per les World Series. Què necessito per ser
3a? Acabar la prova. Sóc capaç d’arribar a meta? Amb paciència, sí”. En aquest
moment m’aixeco, poso el rellotge a zero i l’engego de nou per anar restant els
km fins a l’arribada.
Es va fent fosc,
Vents encara no arriba, noto com una presència que em fa companyia i m’explica
històries. La ment és brutal! Distreta amb això, al final d’un corriol veig en
Uaui i companyia que m’esperen i “em porten” fins a l’avituallament, allí la
resta criden. Em fan emocionar! No hi ha pressa… però tampoc pausa! Surto
sentint la seves paraules de: “T’esperem a Bagà Cometi, ets molt gran.” Molt
gran no sé, molt tossuda… segur!
Vents encara no arriba, noto com una presència que em fa companyia i m’explica
històries. La ment és brutal! Distreta amb això, al final d’un corriol veig en
Uaui i companyia que m’esperen i “em porten” fins a l’avituallament, allí la
resta criden. Em fan emocionar! No hi ha pressa… però tampoc pausa! Surto
sentint la seves paraules de: “T’esperem a Bagà Cometi, ets molt gran.” Molt
gran no sé, molt tossuda… segur!
En Sergi Artís i
no tinc clar qui més que m’acompanyen un tram dels Empedrats. Estic convençuda
que ho fan per veure’m creuar el riu… tot i el meu estat sóc capaç d’entendre
que faig gràcia, no coordino una sola passa sobre aquells rocs tan petits i, en
totes les ocasions, acabo mullada. “No passa res, així em refresco,” bromejo.
no tinc clar qui més que m’acompanyen un tram dels Empedrats. Estic convençuda
que ho fan per veure’m creuar el riu… tot i el meu estat sóc capaç d’entendre
que faig gràcia, no coordino una sola passa sobre aquells rocs tan petits i, en
totes les ocasions, acabo mullada. “No passa res, així em refresco,” bromejo.
No paro de dir tonteries
durant bona part de la pujada, és l’única forma que tinc de no posar-me a
plorar, seure en un racó i esperar que em vinguin a recollir.
durant bona part de la pujada, és l’única forma que tinc de no posar-me a
plorar, seure en un racó i esperar que em vinguin a recollir.
Però els minuts i
els metres no perdonen… em vaig quedant muda. A estones m’ofego d’angoixa i
m’haig de convèncer a mi mateixa que no em passa res, que em tranquil·litzi. Les
passes llargues per pujar rocs són les pitjors, se m’enrampa tot, ara ja em
puja cap a l’esquena i em baixa fins als bessons.
els metres no perdonen… em vaig quedant muda. A estones m’ofego d’angoixa i
m’haig de convèncer a mi mateixa que no em passa res, que em tranquil·litzi. Les
passes llargues per pujar rocs són les pitjors, se m’enrampa tot, ara ja em
puja cap a l’esquena i em baixa fins als bessons.
Es va acostant el
final i no m’ho puc ni creure, passo pel càmping i em diuen que em queda 1 km,
em desmunto per uns instants però després m’insulto: “Burricassa, has aguantat
més de 40 km en aquest estat i no podràs amb un?” Segueixo corrent i, per fi, veig el poble! Em frego els ulls i sacsejo el cap
per aclarir les idees.
Sí, sí és el poble, els dos fills petits d’en Joan Nogué
ja m’esperen i m’acompanyen fins a la recta de meta. Veig en Depa que anuncia
el meu nom, aquesta vegada molt diferent a Transvulcania, però no amb menys
il·lusió. M’hi aturo, me’l miro amb complicitat i m’hi abraço. Xoco algunes de
les moltes mans que encara esperen a meta, alço els braços i tallo el crono.
final i no m’ho puc ni creure, passo pel càmping i em diuen que em queda 1 km,
em desmunto per uns instants però després m’insulto: “Burricassa, has aguantat
més de 40 km en aquest estat i no podràs amb un?” Segueixo corrent i, per fi, veig el poble! Em frego els ulls i sacsejo el cap
per aclarir les idees.
Sí, sí és el poble, els dos fills petits d’en Joan Nogué
ja m’esperen i m’acompanyen fins a la recta de meta. Veig en Depa que anuncia
el meu nom, aquesta vegada molt diferent a Transvulcania, però no amb menys
il·lusió. M’hi aturo, me’l miro amb complicitat i m’hi abraço. Xoco algunes de
les moltes mans que encara esperen a meta, alço els braços i tallo el crono.
Els flaixos, les
abraçades… ja hi sóc.
abraçades… ja hi sóc.
No m’ho puc arribar a creure.
S’ha acabat!
Estic tan
cansada que no puc ni treure les llàgrimes que m’he estat aguantant durant kms.
Suposo que al final de tot el que sento és felicitat i orgull. Avui ha tocat
així! Avui no he estat al podi, ni he estat competitiva tot hi ser 5a, però he
complert amb el meu objectiu acompanyada de molta gent que m’ha fet costat.
cansada que no puc ni treure les llàgrimes que m’he estat aguantant durant kms.
Suposo que al final de tot el que sento és felicitat i orgull. Avui ha tocat
així! Avui no he estat al podi, ni he estat competitiva tot hi ser 5a, però he
complert amb el meu objectiu acompanyada de molta gent que m’ha fet costat.
Al final l’esport
és un reflex de la nostra vida. Provablement… ha estat un dels dies més
llargs de la meva vida, malgrat tot, ho tornaria a provar!
és un reflex de la nostra vida. Provablement… ha estat un dels dies més
llargs de la meva vida, malgrat tot, ho tornaria a provar!
Probablemente … El día más largo de mi vida?
Los flashes de las cámaras de los periodistas, los abrazos
de los amigos, de Depa, Pau, incluso Quico Soler ha esperado que llegara a
meta, el largo abrazo de Marc con el que hacía horas que soñaba … esta vez,
nada de esto me hace olvidar ni un solo segundo del sufrimiento de hoy. En mi
corta experiencia en la larga distancia, en todas las demás ocasiones, al
cruzar meta, los monstruos del sufrimiento desaparecían como por arte de magia
y los buenos recuerdos, la épica, los paisajes, los momentos, el cansancio, la
emoción pasaban rápidamente a primer término para magnificar la carrera que
acababa de hacer.
de los amigos, de Depa, Pau, incluso Quico Soler ha esperado que llegara a
meta, el largo abrazo de Marc con el que hacía horas que soñaba … esta vez,
nada de esto me hace olvidar ni un solo segundo del sufrimiento de hoy. En mi
corta experiencia en la larga distancia, en todas las demás ocasiones, al
cruzar meta, los monstruos del sufrimiento desaparecían como por arte de magia
y los buenos recuerdos, la épica, los paisajes, los momentos, el cansancio, la
emoción pasaban rápidamente a primer término para magnificar la carrera que
acababa de hacer.
De camino a la furgoneta, acompañada de los amigos
incondicionales que han seguido las 16 horas de carrera sonrientes y con gritos
de euforia incluso cuando ya iba más cocida que un pollo asado y abrazada a mi
pobre padre que, me han dicho, que ha sufrido más nervios que yo dolores
musculares, les cuento con las pocas palabras que soy capaz de balbucear, entre
temblores de frío y cansancio, la odisea:
incondicionales que han seguido las 16 horas de carrera sonrientes y con gritos
de euforia incluso cuando ya iba más cocida que un pollo asado y abrazada a mi
pobre padre que, me han dicho, que ha sufrido más nervios que yo dolores
musculares, les cuento con las pocas palabras que soy capaz de balbucear, entre
temblores de frío y cansancio, la odisea:
Tengo la sensación de haber llegado al Niu de l’Águila bien,
controlando la carrera, con ritmo pero guardando. El ambiente allí es una
fiesta, veo muchas caras conocidas y siento tantos gritos que sólo recordarlo se
me pone la piel de gallina. Hacemos el avituallamiento con Manel y salgo
concentrada pero dejándome llevar un poco por las voces conocidas que gritan
«cometi» con fuerza. Cuandome aparto del alboroto y me vuelvo a
centrar en mi, me doy cuenta que los isquios no van, pero intento distraer la
mente con otras cosas. Casi todas las carreras largas que he hecho este año, he
pasado alguna crisis con mis isquios y siempre lo he superado.
controlando la carrera, con ritmo pero guardando. El ambiente allí es una
fiesta, veo muchas caras conocidas y siento tantos gritos que sólo recordarlo se
me pone la piel de gallina. Hacemos el avituallamiento con Manel y salgo
concentrada pero dejándome llevar un poco por las voces conocidas que gritan
«cometi» con fuerza. Cuandome aparto del alboroto y me vuelvo a
centrar en mi, me doy cuenta que los isquios no van, pero intento distraer la
mente con otras cosas. Casi todas las carreras largas que he hecho este año, he
pasado alguna crisis con mis isquios y siempre lo he superado.
Me sorprendo a mí misma por la poca amabilidad que muestro a
Marta y a mi padre en el avituallamiento del Serrat, no es normal en mi … en
ese momento no me doy cuenta, pero algo ya no va bien. Sigo con fuerza hasta
Bellver donde la gente me vuelve a hacer vibrar de una manera que no tiene
precio. Ona y Alba me acompañan hasta el pabellón rodeadas de un mar de
aplausos y gritos.
Marta y a mi padre en el avituallamiento del Serrat, no es normal en mi … en
ese momento no me doy cuenta, pero algo ya no va bien. Sigo con fuerza hasta
Bellver donde la gente me vuelve a hacer vibrar de una manera que no tiene
precio. Ona y Alba me acompañan hasta el pabellón rodeadas de un mar de
aplausos y gritos.
Dentro, ya oigo Edu y Marc. Como algo mientras me hace
masaje en los isquios, estoy dura como una piedra y me molestan mucho, pero
algo más no me deja disfrutar de correr. Salgo caminando y comiendo para no
enfriar la musculatura y quedar más tiesa. La gente sigue gritando enloquecida!
masaje en los isquios, estoy dura como una piedra y me molestan mucho, pero
algo más no me deja disfrutar de correr. Salgo caminando y comiendo para no
enfriar la musculatura y quedar más tiesa. La gente sigue gritando enloquecida!
La salida de Bellver es pesada y voy muy mentalizada a poner
paciencia. Corro todos los tramos que puedo, pero el ritmo es forzado y noto
que no voy rápido. Me encuentro Zigor en un margen, haciendo bromas de las
suyas … no se encuentra bien de estómago, ya no soy capaz de cruzar
demasiadas palabras con él y eso me extraña.
paciencia. Corro todos los tramos que puedo, pero el ritmo es forzado y noto
que no voy rápido. Me encuentro Zigor en un margen, haciendo bromas de las
suyas … no se encuentra bien de estómago, ya no soy capaz de cruzar
demasiadas palabras con él y eso me extraña.
Mantengo una batalla con un corredor inglés que me ayuda a
llevar un ritmo un poco más alto del que me acomodaría y eso me va bien. Por
fin Cortals! Ahora viene una zona muy bonita que me distraerá seguro … pero
ni así! Me encuentro a Colle, el Italiano que también está luchando por las
World Series, otro como Zigor … tengo mil tentaciones de darme media vuelta y
bajar con él. «Comet, qué demonios te pasa!» «Me pregunto a mí
mismo, no me reconozco.
llevar un ritmo un poco más alto del que me acomodaría y eso me va bien. Por
fin Cortals! Ahora viene una zona muy bonita que me distraerá seguro … pero
ni así! Me encuentro a Colle, el Italiano que también está luchando por las
World Series, otro como Zigor … tengo mil tentaciones de darme media vuelta y
bajar con él. «Comet, qué demonios te pasa!» «Me pregunto a mí
mismo, no me reconozco.
Pero en medio de estos pensamientos me encuentro corriendo
rápido dirección a Prat d’Aguiló, De lejos ya veo a Tap y Gemma. Manuel me
espera dentro: «Manel estoy pasando una crisis grande, pero sé que la
recuperaré.»
rápido dirección a Prat d’Aguiló, De lejos ya veo a Tap y Gemma. Manuel me
espera dentro: «Manel estoy pasando una crisis grande, pero sé que la
recuperaré.»
Salgo fuerte del control, viene una subida larga de andar,
llevo un ritmo vivo que se va apagando sin que ni me dé cuenta. Encuentro a Ton
y Montse que me animan y me ayuda a distraerme un rato más. El Pas dels
Gosolans se hace rogar, pero no tanto como Gósol. En esta bajada ya constato
que no voy bien. Soy tanto tozuda que hasta el km 66 no me he querido convencer
de que hoy la máquina se atasca. Los cuádriceps no reaccionan, me duelen mucho,
me cuesta impulsar, me dedico únicamente a retener para no tropezarme.
llevo un ritmo vivo que se va apagando sin que ni me dé cuenta. Encuentro a Ton
y Montse que me animan y me ayuda a distraerme un rato más. El Pas dels
Gosolans se hace rogar, pero no tanto como Gósol. En esta bajada ya constato
que no voy bien. Soy tanto tozuda que hasta el km 66 no me he querido convencer
de que hoy la máquina se atasca. Los cuádriceps no reaccionan, me duelen mucho,
me cuesta impulsar, me dedico únicamente a retener para no tropezarme.
La compañía de la familia Bisquert y Comerma me alegra unos
instantes, sinceramente, se agradece. Puedo llegar a Gósol dentro de los
tiempos que me había más o menos marcado. Pero entro en el control: «No
corráis, necesito sentarse.» Marc me mira a los ojos e intuye la
«tragedia», me dice con voz serena: «Anna, hoy toca
terminar.»
instantes, sinceramente, se agradece. Puedo llegar a Gósol dentro de los
tiempos que me había más o menos marcado. Pero entro en el control: «No
corráis, necesito sentarse.» Marc me mira a los ojos e intuye la
«tragedia», me dice con voz serena: «Anna, hoy toca
terminar.»
Llegar a Estassen es una auténtica odisea. No puedo correr, cuando
alargo la pierna me pinzan glúteo e isquio, primero sólo son avisos, después la
cosa se va poniendo seria. En Estassen, los hermanos Mercader ya me esperan,
Edu me hace masaje de nuevo. Viene un tramo de bajada un poco técnica …
penoso! No soy capaz de coordinar mis piernas, si alargo demasiado me pincha
fuerte, si hago pasos cortos patino con el barro. Se me acumulan unos corredores
detrás que no quieren pasar y a mí ya me va bien porque me dan conversación.
alargo la pierna me pinzan glúteo e isquio, primero sólo son avisos, después la
cosa se va poniendo seria. En Estassen, los hermanos Mercader ya me esperan,
Edu me hace masaje de nuevo. Viene un tramo de bajada un poco técnica …
penoso! No soy capaz de coordinar mis piernas, si alargo demasiado me pincha
fuerte, si hago pasos cortos patino con el barro. Se me acumulan unos corredores
detrás que no quieren pasar y a mí ya me va bien porque me dan conversación.
La gente conocida me anima y me pide que me pasa. Yo intento
sonreírles y no puedo evitar resoplar como diciendo: «que largo hoy!»
sonreírles y no puedo evitar resoplar como diciendo: «que largo hoy!»
Cuando vuelvo a quedarme sola, a mitad de una subida, en un
momento de desesperación, me siento en una piedra y ante todo intento calmarme.
Cuando veo que ya tengo la cabeza fría me hago a mí misma un 3er grado:
«Una vez las opciones de carrera han volado, ¿cuál es el principal
objetivo? Los puntos para las World Series. ¿Qué necesito para ser 3a? Terminar
la prueba. Soy capaz de llegar a meta? Con paciencia, sí «. En este momento
me levanto, pongo el reloj a cero y lo pongo en marcha de nuevo para ir
restando los km hasta la llegada.
momento de desesperación, me siento en una piedra y ante todo intento calmarme.
Cuando veo que ya tengo la cabeza fría me hago a mí misma un 3er grado:
«Una vez las opciones de carrera han volado, ¿cuál es el principal
objetivo? Los puntos para las World Series. ¿Qué necesito para ser 3a? Terminar
la prueba. Soy capaz de llegar a meta? Con paciencia, sí «. En este momento
me levanto, pongo el reloj a cero y lo pongo en marcha de nuevo para ir
restando los km hasta la llegada.
Está oscureciendo, Vents aún no llega, noto como una
presencia que me hace compañía y me cuenta historias. La mente es brutal!
Distraída con esto, al final de un sendero veo a Uaui y compañía que me esperan
y «me llevan» hasta el avituallamiento, allí el resto gritan. Me
hacen emocionar! No hay prisa … pero tampoco pausa! Salgo entre sus palabras de:
«Te esperamos en Bagà Cometi, eres muy grande.» Muy grande no sé, muy
tozuda … seguro!
presencia que me hace compañía y me cuenta historias. La mente es brutal!
Distraída con esto, al final de un sendero veo a Uaui y compañía que me esperan
y «me llevan» hasta el avituallamiento, allí el resto gritan. Me
hacen emocionar! No hay prisa … pero tampoco pausa! Salgo entre sus palabras de:
«Te esperamos en Bagà Cometi, eres muy grande.» Muy grande no sé, muy
tozuda … seguro!
Sergi Artís y no tengo claro quien más que me acompañan un
tramo de los Empedrats. Estoy convencida de que lo hacen para verme cruzar el
río … mi estado no me impide entender que hago gracia, no coordino un solo
paso sobre aquellos rocas tan pequeños y, en todas las ocasiones, termino
mojada. «No pasa nada, así me refresco,» bromeo.
tramo de los Empedrats. Estoy convencida de que lo hacen para verme cruzar el
río … mi estado no me impide entender que hago gracia, no coordino un solo
paso sobre aquellos rocas tan pequeños y, en todas las ocasiones, termino
mojada. «No pasa nada, así me refresco,» bromeo.
No paro de decir tonterías durante buena parte de la subida,
es la única forma que tengo de no ponerme a llorar, sentarse en un rincón y
esperar a que me vengan a recoger.
es la única forma que tengo de no ponerme a llorar, sentarse en un rincón y
esperar a que me vengan a recoger.
Pero los minutos y los metros no perdonan … me voy
quedando muda. A ratos me ahogo de angustia y me tengo que convencer a mi misma
que no me pasa nada, que me tranquilice. Los pasos largos para subir rocas son
las peores, se acalambra todo, ahora ya me sube hacia la espalda y me baja
hasta los gemelos.
quedando muda. A ratos me ahogo de angustia y me tengo que convencer a mi misma
que no me pasa nada, que me tranquilice. Los pasos largos para subir rocas son
las peores, se acalambra todo, ahora ya me sube hacia la espalda y me baja
hasta los gemelos.
Se va acercando el final y no me lo puedo ni creer, paso por
el camping y me dicen que me queda 1 km, me desmonto por unos instantes pero
luego me insulto: «Tontaina, has aguantado más de 40 km en este estado y
no podrás con uno? «, sigo corriendo y, por fin, veo el pueblo! Me froto
los ojos y sacudo la cabeza para aclarar las ideas.
el camping y me dicen que me queda 1 km, me desmonto por unos instantes pero
luego me insulto: «Tontaina, has aguantado más de 40 km en este estado y
no podrás con uno? «, sigo corriendo y, por fin, veo el pueblo! Me froto
los ojos y sacudo la cabeza para aclarar las ideas.
Sí, sí es el pueblo, los dos hijos pequeños de Joan Nogué ya
me esperan y me acompañan hasta la recta de meta. Veo a Depa que anuncia mi
nombre, esta vez muy diferente a Transvulcania, pero no con menos ilusión. Me
detengo, le miro con complicidad y le abrazo. Choco algunas de las muchas manos
que todavía esperan en meta, alzo los brazos y corto el crono.
me esperan y me acompañan hasta la recta de meta. Veo a Depa que anuncia mi
nombre, esta vez muy diferente a Transvulcania, pero no con menos ilusión. Me
detengo, le miro con complicidad y le abrazo. Choco algunas de las muchas manos
que todavía esperan en meta, alzo los brazos y corto el crono.
Los flashes, los abrazos … ya estoy.
No me lo puedo llegar a creer.
Se acabó!
Estoy tan cansada que puedo ni sacar las lágrimas que me he
estado aguantando durante kms. Supongo que al final de todo lo que siento es
felicidad y orgullo. Hoy ha tocado así! Hoy no he estado en el podio, ni he
sido competitiva aunque he acabado 5a, pero he cumplido con mi objetivo
acompañada de mucha gente que me ha apoyado.
estado aguantando durante kms. Supongo que al final de todo lo que siento es
felicidad y orgullo. Hoy ha tocado así! Hoy no he estado en el podio, ni he
sido competitiva aunque he acabado 5a, pero he cumplido con mi objetivo
acompañada de mucha gente que me ha apoyado.
Al final el deporte es un reflejo de nuestra vida.
Normal
0
21
false
false
false
ES-TRAD
JA
X-NONE
Probablemente … ha sido uno de los días más largos de mi
vida, sin embargo, lo volvería a probar!
vida, sin embargo, lo volvería a probar!