Tinc la sort de gaudir de córrer amb totes les
lletres i tot el significat de la paraula. La competició, ben entesa, em motiva
fins a límits insospitats i m’omple fins a l’infinit emocionar-me tant quan
preparo o faig una cursa de 100 km d’alta muntanya, una de 6 etapes per la
costa o la selva, un 10.000 d’asfalt o crosos de 4 km al costat d’una ciutat.

Actualment sembla que si no la fas molt grossa
no cal ni que t’hi posis i ens equivoquem! La mida potser no importa tant!
No és
tan estrany sentir, quan parlem de curses, que “jo faré la curta, aquesta
vegada” com excusant-nos… i resulta que la “curta” és una marató. Home…
curta, curta! Hem perdut la perspectiva dels quilòmetres i tendim a
desprestigiar tot allò que queda per sota de la marató.
Des del meu punt de vista, el que sí que
importa és trobar l’encant a cada una de les diferents proves, saber-ne veure
els reptes i no entrar amb desprestigis sense sentit. Així les veig jo:
      
Una cursa de muntanya de llarga distància (d’entre 60 i 110 km): són proves completes que et demanen una fortalesa mental ferma i
equilibrada, més enllà de l’aspecte físic. L’estratègia és molt important, així
com l’alimentació i la hidratació en cursa.
      
Una cursa per etapes (d’entre 4 i 7 etapes): podria
escriure un llibre sencer explicant bondats d’aquestes proves, però m’enganxa
la serenitat que demanen per saber gestionar els esforços, l’èpica que
desprenen per arribar a meta un dia rere l’altre sabent que algun serà molt dur
i, igualment, hauràs d’aguantar i el contacte amb la resta de corredors.
      
Una mitja marató de muntanya: dins de les
curses de muntanya són una bona barreja entre rapidesa i llargada. Prou curtes
per mantenir ritmes elevats i ‘jugar-te-la’ una mica amb la intensitat i prou
llarga com per fer recorreguts espectaculars i donar temps als corredors que no
són tan explosius a posicionar-se si no s’han encantat massa al principi.
      
Un 10.000 d’asfalt: surt a ritme i ves
incrementant, però aquest ritme no pot ser massa lent o ja no ho recuperes, ni
massa ràpid o l’acabaràs caminant. Trobar aquest equilibri és tant complicat
com màgic.

Normal
0

21

false
false
false

ES-TRAD
JA
X-NONE

      
 Un cros de 4 km: només la sortida en massa ja em fa pujar l’adrenalina pels núvols,
sentir els claus picant contra el terra i pensar… no caiguis que et deixen
com un colador. Aquella sensació d’anar al límit, pensar que no aguantaràs i
encara ets capaç de donar un punt més. Indescriptible!

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *