Entre els temes que em vàreu demanar que escrivís al meu blog me’n va sorprendre un en concret: «La culpabilitat que pots sentir quan surts a entrenar o marxes a competir i deixes al teu fill/a a casa». Si us sóc molt sincera no ho vaig comprendre massa i vaig pensar que el deixaria a la nevera, esperant trobar el moment.
Aquesta setmana en Gil ha complert 8 mesos i en fa 7 que he tornat a entrenar. El mes passat va ser la primera vegada que vaig viatjar sense ell i el meu marit per competir al Campionat d’Espanya. Entreno entre un i dos cops al dia, cada dia de la setmana. Encara em considero mare primerenca i amb poca experiència, però d’haver de sentir-me culpable ja ho hauria fet, dic jo …
No escric per donar lliçons de res a ningú perquè cada persona i cada nucli familiar és un món i té els seus propis equilibris i el seu funcionament particular. Però per més que li doni voltes, segueixo sense comprendre perquè hauríem de sentir-nos culpables per aquesta raó: per sortir a entrenar o anar a competir.
Des del meu punt de vista, (repeteixo, el meu punt de vista) tot ha de tenir la seva coherència i equilibri. A casa hem tingut un fill perquè tenim ganes de tenir cura d’ell, criar-lo, ensenyar-li valors i atendre’l. I ho estem gaudint fins a nivells insospitables anteriorment. Però criar-lo i ensenyar-li valors passa perquè aprengui que hi ha moments per a tot: per a la diversió, per al treball, per estimar-nos, per enfadar-nos, per estar junts i per estar separats …
Tenia clar que culpabilitat no seria el que sentiria quan marxés a Múrcia al Campionat d’Espanya, de la mateixa manera que no la sento quan surto per la porta per anar a entrenar diàriament. Reconec que m’inquietava veure com podia reaccionar a nivell emocional el fet separar-me d’ell uns dies.
I em vaig adonar que una cosa va de la mà de l’altra. El fet de no sentir-me culpable, de saber que allò que faig és completament normal va fer que la meva tranquil·litat fora en tots els sentits i, més enllà de trobar-lo a faltar, tant a ell com al meu marit (que sempre que marxo el trobo a faltar ), no vaig sentir res més.
Li vaig fer mil petons i el vaig abraçar, vaig tancar la porta i vaig gaudir dels dies a Múrcia amb els meus companys de selecció i a la tornada vaig gaudir de la meva família com tantíssims altres dies.
Suposo que d’això es tracta, de fer les coses amb coherència. Ni abandonar, ni ofegar, de seguir sent un mateix encara que s’estigui al càrrec d’una altra persona i es comparteixi la vida amb ells. Tal com diuen: pares feliços, nadons feliços!
A gaudir!