No us enganyaré i permeteu-me l’expressió: estava cagada! No tenia gens clar com m’organitzaria per arribar a tot. Recordo les primeres setmanes de tenir en Gil a casa que la seva cura ens ocupava totes les hores del dia … Escoltava sense massa confiança a mares amb experiència que em deien que no patís, que tot s’acabava fent … Però jo seguia sense veure-ho clar i em creava una mica d’angoixa. Amb els mesos i vist en perspectiva, he de donar-lis la raó!
Però una cosa està clara, la vida et dóna un tomb que t’obliga a organitzar-te. Els que estem acostumats a viure sense massa preocupacions, que hem passat la vida d’aquí cap allà fent el que més ens agrada i organitzant-nos el dia i els caps de setmana a la nostra manera, en el moment que arriba un nou membre en casa cal reorganitzar-se si es vol seguir amb tot allò que ens agrada i poder-ho compartir i compaginar de forma saludable amb la resta de la família.
A casa tenim la sort que tant a en Marc com a mi ens agrada el mateix i hem creat d’aquest entorn la nostra forma d’entendre i de viure la vida. Així que comprenem mútuament la necessitat de sortir a entrenar i de fer curses. De totes maneres, el que abans podíem fer conjuntament ara toca fer-ho per torns i, abans de decidir si fem una cosa o una altra o si ens n’aanem a aquesta o aquella competició, hem de consensuar-lo, cosa que abans no era necessari.
Des del meu punt de vista hi ha una premissa bàsica que sense ella és del tot impossible: TENIR GANES D’ORGANITZAR-SE! Evidentment no és fàcil i la bona voluntat ha d’estar present en tot moment i des de totes les parts, però tampoc em sembla, ni de bon tros, missió impossible.
Dependrà del ritme de cada nen i de cada família, dels horaris laborals i de les ganes de buscar solucions.