No
sóc mare encara, així que escric amb manca de sensibilitat per una banda, però
he estat molts anys entrenadora de joves i adolescents i, aquest costat el
conec bé. Hi ha pares i mares de tot tipus: aquells que deixen els fills com
qui aparca el cotxe i que no se’ls molesti fins a l’hora de plegar, els que
s’involucren agafant una distància prudent i equilibrada entre l’interès i el
deixar fer tant als fills com a l’entrenador i els que ofeguen als seus fills
i, de rebot als tècnics, com si amb 10 anys haguessin de ser campions del món.



Una relació equilibrada podria ser la següent:

1. L’esport és un altre espai d’aprenentatge
pels infants i joves, on desenvolupen altres habilitats que ni trobaran a
l’escola ni a casa. Val la pena deixar que ho vagin descobrint sols, sempre amb
un ull posat a la distància i un guiatge subtil.

2. L’esport en l’etapa infantil ha de ser un joc
amb certes normes, un espai lúdic per aprendre a apreciar valors com el
respecte, l’autodisciplina, la constància, el treball en equip, etc. 

3. És important deixar-los xocar contra les
victòries i les derrotes. Traient importància a unes i ajudant a superar les
altres.

4. Cal animar-los des de casa, seguir-los i
donar-los la importància que té aquella activitat. Trobar l’equilibri entre
ignorar-ho i enaltir-ho seria perfecte.

5. Si veuen als pares i mares com algú amb qui
compartir-ho, no només a nivell pràctic, sinó també emocional, segurament allargaran
l’activitat més enllà de la difícil adolescència, època de gran abandó
esportiu.


Normal
0

21

false
false
false

ES-TRAD
JA
X-NONE

–>

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *