VERSIÓN CASTELLANA MÁS ABAJO
Una tibada forta al genoll em fa retorçar cap
al terra, mentre udolo un crit de dolor que fa girar en Dario amb cara
d’incrèdul. “Una rampa?” em diu. No sabria dir què ha estat, però estic estesa,
recargolada sobre les motxilles i vambes que he xafat amb tot el meu pes i
encara he estat de sort de no clavar-me cap clau.
al terra, mentre udolo un crit de dolor que fa girar en Dario amb cara
d’incrèdul. “Una rampa?” em diu. No sabria dir què ha estat, però estic estesa,
recargolada sobre les motxilles i vambes que he xafat amb tot el meu pes i
encara he estat de sort de no clavar-me cap clau.
Mentre intento incorporar-me a poc a poc, al
meu voltant les coses passen com a càmera lenta, sento veus de lluny que criden
i uns quants companys de blau que es mouen amb gestos molt ben gesticulats.
meu voltant les coses passen com a càmera lenta, sento veus de lluny que criden
i uns quants companys de blau que es mouen amb gestos molt ben gesticulats.
Quan retorno en mi i m’aixeco, m’adono que fa
molt de vent i que aquella forma de moure’s dels companys era per salvar la
carpa de no sortir volant.
molt de vent i que aquella forma de moure’s dels companys era per salvar la
carpa de no sortir volant.
Mentre la pleguen, sento algú que crida per
fer-nos una foto. Jo em prenc el meu temps per acabar d’entendre tot el que va
passant. Faig un esforç i recordo com he vingut a para fins aquí. La Maria m’ha
portat del bracet mentre jo no parava de repetir-li que tenia fred, que m’havia
d’abrigar.
fer-nos una foto. Jo em prenc el meu temps per acabar d’entendre tot el que va
passant. Faig un esforç i recordo com he vingut a para fins aquí. La Maria m’ha
portat del bracet mentre jo no parava de repetir-li que tenia fred, que m’havia
d’abrigar.
Al meu voltant, segueixen amb la tasca de
desmuntar les lones de la carpa, mentre vaig recordant…
desmuntar les lones de la carpa, mentre vaig recordant…
He creuat la meta sense fer-ne massa cas.
Tenia ganes d’estirar-me a terra però no ho he fet. En comptes d’això he anat
amunt i avall de la bossa d’arribada mentre els àrbitres m’anaven repetint:
“Por favor, avanzand!” Però he tornat
enrere, en girar-me la Maria ja creuava la meta
i he pensat: “Bona cursa avui, mossa.” Però no tinc clar si li he dit.
Tenia ganes d’estirar-me a terra però no ho he fet. En comptes d’això he anat
amunt i avall de la bossa d’arribada mentre els àrbitres m’anaven repetint:
“Por favor, avanzand!” Però he tornat
enrere, en girar-me la Maria ja creuava la meta
i he pensat: “Bona cursa avui, mossa.” Però no tinc clar si li he dit.
No sé què ha vist en el meu rostre però
ràpidament m’ha agafat del braç i s’ha ajupit a treure’m el xip. Em preguntava
coses, però no sé ben bé el què. “Vols anar a l’ambulància?”. “No, tinc fred,
anem a abrigar-nos.” Això sé segur que li he repetit.
ràpidament m’ha agafat del braç i s’ha ajupit a treure’m el xip. Em preguntava
coses, però no sé ben bé el què. “Vols anar a l’ambulància?”. “No, tinc fred,
anem a abrigar-nos.” Això sé segur que li he repetit.
Finalment ens fem la foto. Una i una altra,
que almenys alguna surti bé!
que almenys alguna surti bé!
Jo em trobo enmig d’aquest brogit, entre recollir
carpes, fer fotos i explicacions de com han anat les curses i em vaig
aclarint…
carpes, fer fotos i explicacions de com han anat les curses i em vaig
aclarint…
Sortida cross curt Campionat d’Espanya de clubs 2016. Hipòdrom de la Zarzuela |
Som al hipòdrom de la Zarzuela, a Madrid, això
ho tinc clar perquè tothom ens parla en castellà. El lloc és espectacular,
l’ambient brutal! Molta gent, molts corredors, gairebé no es pot escalfar de la
quantitat de persones, entre atletes, acompanyants, tècnics, jutges… que hi
ha. Correm a les 12.40, hora de sortida del cross curt femení.
ho tinc clar perquè tothom ens parla en castellà. El lloc és espectacular,
l’ambient brutal! Molta gent, molts corredors, gairebé no es pot escalfar de la
quantitat de persones, entre atletes, acompanyants, tècnics, jutges… que hi
ha. Correm a les 12.40, hora de sortida del cross curt femení.
Passem a la càmera de requeriments després
d’un control exhaustiu dels jutges de la RFEA. Sí, totes anem uniformades i amb
les llicències adequades.
d’un control exhaustiu dels jutges de la RFEA. Sí, totes anem uniformades i amb
les llicències adequades.
Increïble, no sé si havia vist mai tantes
dones juntes a punt de treure’s els ulls, ja no tant unes a les altres, sinó que
crec que allò serà una guerra personal amb cadascú. Ens alineem per sortir,
igual que una cursa de cavalls. Cada club té el seu número. Estic emocionada,
aquest espectacle atlètic em desborda. Passen les càmeres de Teledeporte,
saludem felices i… “A sus puestos, pam!” Allò es converteix en pura
supervivència, em trobo rodejada per cossos mig nuus que treuen colzes per
totes bandes i sento el “cric-cric” dels claus contra el terra que em fan
concentrar en no caure per no trobar-me com un colador.
dones juntes a punt de treure’s els ulls, ja no tant unes a les altres, sinó que
crec que allò serà una guerra personal amb cadascú. Ens alineem per sortir,
igual que una cursa de cavalls. Cada club té el seu número. Estic emocionada,
aquest espectacle atlètic em desborda. Passen les càmeres de Teledeporte,
saludem felices i… “A sus puestos, pam!” Allò es converteix en pura
supervivència, em trobo rodejada per cossos mig nuus que treuen colzes per
totes bandes i sento el “cric-cric” dels claus contra el terra que em fan
concentrar en no caure per no trobar-me com un colador.
El primer km és una recta inacabable… No sé
massa on col·locar-me i gasto esforços absurdament, ho noto, ara cap a
l’interior, ara a l’exterior… “Estigues quieta i concentra’t en córrer”, em
dic. Però començo a sentir garmins que piten el 1r km i cometo l’error de mirar
el meu rellotge: 3’27’’. Se’m para el cor. “T’has passat”, però ja hi sóc pel
tros i ara no es pot parar. Entre una cosa i l’altra sento que salta el km 2 i,
com a bon humà que sóc que ensopega 3 cops amb la mateixa pedra, miro el
rellotge de nou i veig 6’55’’. Merda! Això no ha afluixat. Encara m’espanten
aquests ritmes.
massa on col·locar-me i gasto esforços absurdament, ho noto, ara cap a
l’interior, ara a l’exterior… “Estigues quieta i concentra’t en córrer”, em
dic. Però començo a sentir garmins que piten el 1r km i cometo l’error de mirar
el meu rellotge: 3’27’’. Se’m para el cor. “T’has passat”, però ja hi sóc pel
tros i ara no es pot parar. Entre una cosa i l’altra sento que salta el km 2 i,
com a bon humà que sóc que ensopega 3 cops amb la mateixa pedra, miro el
rellotge de nou i veig 6’55’’. Merda! Això no ha afluixat. Encara m’espanten
aquests ritmes.
Fem el primer pas de meta, veig els companys
que animen i he tingut uns metres de “subidón”, sembla que les cames van un xic
més lleugeres. Però la glòria dura poc. Al primer pas que faig sobre la sorra
de platja, automàticament, primer un quàdriceps, després l’altre, se’m posen
com dues pedres i per més que intenti aixecar ràpid els peus del terra queden
allà clavats sense remei.
que animen i he tingut uns metres de “subidón”, sembla que les cames van un xic
més lleugeres. Però la glòria dura poc. Al primer pas que faig sobre la sorra
de platja, automàticament, primer un quàdriceps, després l’altre, se’m posen
com dues pedres i per més que intenti aixecar ràpid els peus del terra queden
allà clavats sense remei.
Segueixo lluitant perquè sóc tossuda, però
també sé que allà s’ha acabat la meva cursa.
també sé que allà s’ha acabat la meva cursa.
Em comencen a passar noies com si fos una
riuada. Intento gestionar les forces que em queden, però avui són poques. Vaig
cansada de les setmanes anteriors, ja tenim la temporada d’estiu a la vista.
Abans de sortir sabia que avui seria una cursa per córrer amb el cap, ja que de
cames vaig justa, però quan estàs cansat una de les primeres coses que et
fallen és el terrat i avui no ha estat una excepció.
riuada. Intento gestionar les forces que em queden, però avui són poques. Vaig
cansada de les setmanes anteriors, ja tenim la temporada d’estiu a la vista.
Abans de sortir sabia que avui seria una cursa per córrer amb el cap, ja que de
cames vaig justa, però quan estàs cansat una de les primeres coses que et
fallen és el terrat i avui no ha estat una excepció.
I així, sense més em vaig acostant a meta per
acabar els 4.100 m. El resultat no m’importa, el temps tampoc massa, però em
sap greu no haver pogut notar aquella sensació d’aguantar el patiment, aquell
recargolament de la cara, d’sprintar els últims 50 metres i frenar-te amb el
cor que et surt per la boca i l’estómac a punt de rebentar. Pot semblar
estrany, però quan li agafes el gust a aquesta sensació et tornes una mica
yonki d’ella, crea addicció i, com qualsevol droga, també et rosteix.
acabar els 4.100 m. El resultat no m’importa, el temps tampoc massa, però em
sap greu no haver pogut notar aquella sensació d’aguantar el patiment, aquell
recargolament de la cara, d’sprintar els últims 50 metres i frenar-te amb el
cor que et surt per la boca i l’estómac a punt de rebentar. Pot semblar
estrany, però quan li agafes el gust a aquesta sensació et tornes una mica
yonki d’ella, crea addicció i, com qualsevol droga, també et rosteix.
Pleguem els trastos, ens canviem i anem fent
camí de tornada. Es va fent fosc mentre ens acostem a casa. Encara tinc fred i
em fan molt mal les cames, però noto que se’m tanquen els ulls i dibuixo un
somriure tranquil a la cara. Temporada de cross acabada, ara ja em sento a punt
per la muntanya.
camí de tornada. Es va fent fosc mentre ens acostem a casa. Encara tinc fred i
em fan molt mal les cames, però noto que se’m tanquen els ulls i dibuixo un
somriure tranquil a la cara. Temporada de cross acabada, ara ja em sento a punt
per la muntanya.
4.100 m de épica. Campeonato de España de cross corto de clubes
Un tirón fuerte en la rodilla me deja sobre el suelo y aúllo un grito de dolor que hace girar a Dario con cara de incrédulo. «¿Un calambre?» Me dice. No sabría decir qué ha sido, pero estoy extendida, retorcida sobre las mochilas y zapatillas que he aplastado con todo mi peso y todavía he tenido suerte de no clavarme ninguna clavo.
Mientras intento incorporarme poco a poco, a mi alrededor las cosas pasan como a cámara lenta, siento voces de lejos que gritan y unos compañeros de azul que se mueven con gestos muy bien gesticulados.
Cuando vuelvo en mí y me levanto, me doy cuenta de que hace mucho viento y que esa forma de moverse de los compañeros era para salvar la carpa de no salir volando.
Mientras la guardan, oigo a alguien que nos llama para hacernos una foto. Yo me tomo mi tiempo para acabar de entender todo lo que va pasando. Hago un esfuerzo y recuerdo cómo he venido a parar hasta aquí. María me ha traído de la mano mientras yo no paraba de repetirle que tenía frío, que me tenía que abrigar.
A mi alrededor, siguen con la tarea de desmontar las lonas de la carpa, mientras voy recordando …
He cruzado la meta sin hacer demasiado caso. Tenía ganas de tumbarme en el suelo pero no lo he hecho. En vez de esto he ido arriba y abajo de la bolsa de llegada mientras los árbitros me iban repitiendo: «Por favor, avanzand!» Pero he vuelto atrás, en girarme María ya cruzaba la meta y he pensado: «Buena carrera hoy, chica.» Pero no tengo claro si se lo he dicho.
No sé qué ha visto en mi rostro pero rápidamente me ha cogido del brazo y se ha agachado a quitarme el chip. Me preguntaba cosas, pero no sé muy bien el qué. «¿Quieres ir a la ambulancia?». «No, tengo frío, vamos a abrigarnos.» Esto sé seguro que se lo he repetido.
Finalmente nos hacemos la foto. Una y otra vez, que al menos alguna salga bien!
Yo me encuentro en medio de este ruido, entre recoger carpas, hacer fotos y explicaciones de cómo han ido las carreras y me voy aclarando …
Estamos en el hipódromo de la Zarzuela, en Madrid, eso lo tengo claro porque todo el mundo nos habla en castellano. ¡El lugar es espectacular, el ambiente brutal! Mucha gente, muchos corredores, casi no se puede calentar de la cantidad de personas, entre atletas, acompañantes, técnicos, jueces … que hay. Corremos a las 12.40, hora de salida del cross corto femenino.
Pasamos a la cámara de llamadas tras un control exhaustivo de los jueces de la RFEA. Sí, todas vamos uniformadas y con las licencias adecuadas.
Increíble, no sé si había visto tantas mujeres juntas a punto de sacarse los ojos, ya no tanto unas a otras, sino que creo que será una guerra personal con cada una.
Nos alineamos para salir, al igual que una carrera de caballos. Cada club tiene su número. Estoy emocionada, este espectáculo atlético me desborda. Pasan las cámaras de Teledeporte, saludamos felices y … «A sus puestos, ¡pam!» Aquello se convierte en pura supervivencia, me encuentro rodeada por cuerpos medio desnudos que sacan codos por todos lados y siento el «cric-cric» de los clavos contra el suelo que me hacen concentrar en no caer por no encontrarme como un colador.
El primer km es una recta interminable … No sé demasiado donde colocarme y gasto esfuerzos absurdamente, lo noto, ahora hacia el interior, ahora al exterior … «Estate quieta y concéntrate en correr «, me digo. Pero empiezo a sentir Garmins que pitan el 1º km y cometo el error de mirar mi reloj: 3’27 ». Se me para el corazón. «Te has pasado», pero ya estoy allí y ahora no se puede parar. Entre una cosa y otra siento que salta el km 2 y, como buen humano que soy que tropieza 3 veces con la misma piedra, miro el reloj de nuevo y veo 6’55 ». Mierda! Esto no ha aflojado. Todavía me asustan estos ritmos.
Hacemos el primer paso de meta, veo los compañeros que animan y he tenido unos metros de subidón, parece que las piernas van un poco más ligeras. Pero la gloria dura poco. En el primer paso que hago sobre la arena de playa, automáticamente, primero un cuádriceps, luego el otro, se me ponen como dos piedras y por más que intente levantar rápido los pies del suelo quedan allí clavados sin remedio.
Sigo luchando porque soy tozuda, pero también sé que allí se ha acabado mi carrera.
Me empiezan a pasar chicas como si fuera una riada. Intento manejar las fuerzas que me quedan, pero hoy son pocas. Voy cansada de las semanas anteriores, ya tenemos la temporada de verano a la vista. Antes de salir sabía que tenía que correr con la cabeza, ya que de piernas voy justa, pero cuando estás cansado una de las primeras cosas que te fallan es la azotea y hoy no ha sido una excepción.
Y así, sin más, me acercando a meta para terminar los 4.100 m. El resultado no me importa, el tiempo tampoco demasiado, pero siento no haber podido notar esa sensación de aguantar el sufrimiento, aquel retorcimiento de la cara, de sprintar los últimos 50 metros y frenar con el corazón que te sale por la boca y el estómago está a punto de reventar. Puede parecer extraño, pero cuando le coges el gusto a esa sensación te vuelves un poco yonki de ella, crea adicción y, como cualquier droga, también te fríe.
Guardamos todo, nos cambiamos y hacemos el camino de vuelta. Está oscureciendo mientras nos acercamos a casa. Todavía tengo frío y me duelen mucho las piernas, pero noto que se me cierran los ojos y dibujo una sonrisa tranquila en la cara. Temporada de cross terminada, ahora ya me siento preparada para la montaña.
Normal
0
21
false
false
false
ES-TRAD
JA
X-NONE