Seria injust resumir tot un any amb 4 ratlles i, encara més, atribuir tots els mèrits o desmèrits a 15 dies, però és cert que, potser perquè és el que em queda més recent o, potser perquè realment m’ha tocat molt endins, quan penso amb el 2014, el meu cap va directement al Nepal. Però anem per parts.
L’altre dia, parlant amb una amiga, em va fer una pregunta: «Com resumiries el teu 2014?» D’entrada sembla una pregunta innocent, però prova de respondre-la…
Estàvem a la primera cervesa i em vaig escapar amb un: «Ha estat un bon any i, com sempre, hi ha hagut de tot». Em va enganxar amb fred.
Però la conversa es va anar posant interessant i, sumant-hi que estàvem escurant el cul de la segona mitjana, em vaig inspirar.
Ha estat un any de contrastos, un any capaç del millor i del pitjor, de pocs termes mitjos, però un any en què he après moltíssim i en el qual, sobretot, crec que he madurat com a esportista.
Un any que va començar amb angines i una grip A que em van fotre enlaire la Copa del Món i el Campionat d’Europa d’esquí de muntanya. Unes proves que havia estat preparant molt intensament, però sobretot amb molta il·lusió durant els mesos de setembre a desembre. Després de l’enrabiada i, perquè no, d’uns quants dies de llàgrimes, no em va quedar una altra que tornar a aixecar el cap i seguir batallant.
Encara m’emociono quan revisc l’arribada del Campionat d’Espanya d’sprint. El dia anterior havia plegat a la vertical, absolutament destrossada i sense entendre res del que m’havia passat. I l’endemà vaig guanyar, era l’última cosa que m’esperava. No sóc una persona que doni massa importància al fet de guanyar, sóc més aviat freda, però aquell dia recordo aixecar els braços, mirar enlaire i pensar: avui t’ho mereixes Comet, avui sí!
Però no vull parlar de resultats, són freds i s’esborren. El que ens queda a dins són les sensacions, les emocions, les vivències. I 365 dies donen per molt.
El que et queda a dins són, un any més, els companys incondicionals d’entrenament, aquells que faci el temps que faci, sigui l’hora que sigui, tinguin mandra o no, els tens allà per entrenar, per animar-te o deixar-se animar, per compartir un rodatge, per compartir alegries o penes, una bona apretada de sèries o una bona engorilada.
El que et queda a dins són les hores solitàries que tan apreciem molts de nosaltres. Aquelles hores de reflexió amb tu mateix, algunes vegades solucionant temes pendents i d’altres senzillament gaudint del que t’envolta i desintoxicant-te.
El que et queda a dins és el plaer d’estar convençut que el que fas un dia rere l’altre té sentit per tu, que et lleves cada matí amb il·lusió i que si et demanessin si canviaries alguna cosa del que fas, saps que respondries sense dubtar que NO. Perquè saps del cert que el que fas et fa feliç i, simplement però més que important, et fa qui ets.
Segueixo pensant que és injust resumir un any amb 4 línies, se’n necessitaria un altre. Prefereixo dedicar-me a viure’l.