Un mes després de tornar del Nepal m’he tornat a penjar un dorsal. Era un km vertical amb esquís i, segurament no tocava competir, després d’unes setmanes dures d’entrenament, fent una pretemporada d’esquí en mode reduït, m’he posat a manxar i noi, el motor no pujava de revolucions… Amb el cap totalment lluny d’on era jo, ha començat a buscar entre els arxius dels records i m’ha transportat directament a la 3a etapa de l’Everest Trail Race.
Saccegen la tenda. Tea? One sugar, two sugar? L’Elvira, la meva companya de tenda, ja esmorza. No thanks, dic jo. Ahir al vespre vaig estar vomitant i no m’atreveixo a engolir gaire res. Em sento dèbil, he passat fred i, una nit més, no he aclucat ull. Em poso tota la roba que tinc i vaig cap a la tenda menjador a veure si em puc empassar una mica d’arrós que serà l’única cosa consistent que m’entra a l’estòmac des de fa més de 16 hores.
La sortida és molt freda a 3600 metres, però l’escena del sol rogent que despunta entre muntanyes de 7000 metres i un cel blau intens, la fan un espectacle. Són les 8 amb punt i sortim amb una lleugera pujada. No funciona res. Quina diferència amb els dos dies anteriors que tot ballava a l’unisó. Les dues primeres etapes han estat quasi perfectes. Però avui toca posar-hi paciència i passió, molta passió.
Després d’una baixada llarga i, que tot i que és preciosa, avui em costa trobar-li l’encant, arribo al 1r control amb un grup de corredors que no he vist cap dia en cursa i, mentre parlo un moment amb el metge, ja sento la veu de l’anglesa. No! Què hi fa aquí! M’entra un instant de pànic, però no tinc ni força per estressar-me. La deixo sortir davant meu i intento acomodar-me al seu ritme, tot i que aviat veig que tinc un puntet més i, acompanyada del que avui serà el meu àngel de la guarda i del portuguès incansable, marxem amunt.
Pateixo molt, a cada moment, no tinc força, no tinc energia, no vaig còmode ni àgil baixant, no tinc ritme en pla i pujant em pesa tot, però el cap és un mecanisme gairebé perfecte i ha oblidat força trams d’aquesta etapa, la més llarga i pesada (34km amb 2000m+ i 3500m-), la que si un dia no t’havies de trobar malament era avui. Ho he brodat!
Entre aquests records, em vaig enfilant km vertical amunt, sense massa ritme, però sense parar. No tinc massa clar perquè m’ha vingut al cap precisament la 3a etapa.
Potser perquè dins de la precarietat del dia, hi va haver un dels moments més còmics i que va donar força que parlar…
El globus que porto entre el km 15-20 comença a ser molt considerable, fa estona que correm en pla, anar borejant unes muntanyes que no s’acaben mai. En una d’aquestes, dins la monotonia de l’inèrcia i la supervivència, una gallina escanyolida, tranquil·la i perduda al bell mig del Solo Khumbu es creua en el meu camí el dia equivocat. Jo ni la veig, només noto alguna cosa sota el peu, unes plomes esvalotades que em freguen la cama i uns xiscles que fan girar al seu amo i a en Lechu, el canari, que em miren amb aquella cara d’estupefecció, pensant: com carai ho has fet això?
I per no decebre a ningú, remato la feina amb la següent passa que la torno a trepitjar i la gallina marxa espantada, cames ajudeu-me, cridant coc-coc-coc i jo superada per la situació només faig que ajuntar les mans davant la cara, repetint-li al seu amo: sorry, sorry, sorry…
Però amb el cervell amb la quantitat més que deficient de sang i oxigen, segueixo corrent sense més. En Lechu, molt respectuós i educat, baixa el cap i sense dir res continua corrent davant meu.
Un cop al campament, recuperats després d’un bon àpat, calentons i enriolats, se li passa aquella educació i respecte, i com que no li va la conya, explica amb pèls i senyals i una mica de salsa canària la meva gran actuació de la jornada. A partir d’aquell moment deixo de ser la Cometi per pasar a ser la «mata pollos».
Aquest km vertical no s’acaba? El conec, però avui se m’està fent llarg… però em permet seguir rumiant perquè carai, de totes les vivències, experiències i emocions de l’ETR, precisament ha estat la 3a etapa la que m’ha vingut al cap…
Potser ha estat perquè és l’etapa que parla sense paraules del que representa aquesta cursa més enllà de la competició.
Perquè a part dels tips de riure, dels grans moments, del cansament, dels paisatges, les alegries, els companys, la intensitat de tot plegat. A part de tota aquesta llista tan llarga que podria anar escrivint , aquesta etapa parla d’una organització que a part de ser impecable a nivell tècnic, és immensa amb humanitat. Perquè parla de companys que més enllà de pensar en el seu temps i la seva posició, veuen el patiment en el teu rostre i t’esperen encara que els hagis demanat per activa i per passiva que facin la seva cursa.
Parla que més enllà de l’ego en un món molt egoista com és el de la competició encara queden valors i, tot i que hagi estat en un lloc perdut entre muntanyes imperioses, gent humil i molt més que entranyable, duresa i pobresa, em fa feliç reafirmar-ho.