Fa mesos que hi treballen. Ell i uns quants més. El grup és petit però compacte, d’aquells engranatges en els quals no hi falla cap peça. Treballen a bon ritme, cadascú remena els seus temes tan bé com pot.
Es va acostant el dia i aquest grup de treball va creixent mica en mica, juntament amb els nervis, les incerteses i, sobretot, amb la il·lusió d’una nova edició.
24 hores abans que soni el tret de sortida, el grup ja és considerable. Tot a punt per rebre els participants.
I quan ja només resten 12 hores, la quantitat de personal que es belluga passa de la centena. El desplegamant de seguretat és enorme, això no pot fallar. Muntatges i desmuntatges de les zones de rebuda, de sortida i d’arribada. Els avituallaments, que durant el dia de la prova s’aniran instal·lant, passen a recollir el material necessari perquè no falti de res a tots els valents i valentes que correran.
Un moment de pausa per sopar, mirar de dormir si és que el neguit els deixa, ultimíssims preparatius i jo que arribo amb casc i cales ja me’ls trobo a tots sobre la tarima a la Plaça Nova de Palafrugell, amb els corredors exultants i amb aquella ànsia de sentir el tret de sortida.
Abans, uns parlaments i agraïments ja que sense totes aquestes persones calçades amb vambes, ansioses per sortir, allò no és possible.
És cert, sense els corredors una nova edició de l’Oncotrail no és possible, però tampoc ho és sense aquest grup que durant l’any treballa de forma més reduïda, però que a mesura que es va acostant el dia es va engruixint.
La primera edició va ser especialment emotiva per mi i aquest fet em va fer perdre una mica una visió més àmplia. Però enguany, mentre era a l’avituallament de Mas Serra, aproximadament al km 55, entre omplir gots, tallar fruita i reomplir plats de fruits secs, no vaig poder evitar adonar-me de la magnitud de l’esdeveniment. Més de 300 persones corrent durant 100 km amb una organització al darrere que vetlla per la seva seguretat i pel seu benestar.
La jornada va anar passant mentre els corredors avançaven s’anaven tancant avituallaments, fins que va arribar el torn del nostre allà a quarts d’una de la matinada. Vàrem recollir els bàrtols i els vàrem anar a deixar a Palafrugell. De sobte, en aparcar la furgoneta i baixar-ne, aquella calma que teníem al Mas Serra, com si fóssim els únics treballant per la prova es va convertir amb un tragit important. Amb tot el material descarregat, em vaig apartar una mica del brogit per observar. Primer senzillament mirava, sense veure massa res. Però de sobte em vaig anar adonant de la quantitat de persones que feinejaven sense pressa però sense aturador quan ja feia més de 15 hores que s’havia donat el tret de sortida. Cadascú la seva tasca, però tots treballant.
Per sort meva, la feina per mi, en aquell moment, s’havia acabat i vaig poder anar a dormir una bona estona. La nit va ser llarga, passada per aigua i aquella gent, mentre jo dormia, seguien treballant. Una trucada del pare em va desvetllar a quarts d’11. Vaig tornar a Palafrugell quan feia exactament 26 hores que allò rutllava i moltes de les persones que havia saludat 26 hores abans, que havia tornat a veure a mitja nit, encara hi eren. Eren allà amb evidents mostres de cansament, però sense cap mala cara, tot al contrari amb un somriure dibuixat semblant al que se’m forma mi a la cara cada vegada que reflexiono i penso amb el que mou l’Oncotrail.
L’Oncotrail mou persones que corren per una causa que a tots, d’alguna manera o altra, ens efecte. Però també mou una gran quantitat de persones que de forma absolutament desinteressada i voluntària es volquen en cos i ànima per una causa. Ho fan des de darrere del taló, sense esperar res a canvi, tant sols aquest somriure a les cares dels que són, durant aquella jornada, els seus companys de causa.