Diuen que a mesura que et vas fent gran, més sonat estàs… déu ser cert! Potser tan sols és una qüestió de relativitzar o de donar la importància només a allò que TU vols creure que és important, deixant de banda el que els altres puguin pensar.
Ahir vaig deixar la meva primera Ultra al km 60, anava en 2a posició, rere la Núria Picas, em sentia fresca i còmode físicament, però unes molèsties al genoll que fa temps que arrossego em van dir que, per ahir, ja n’hi havia ben bé prou! Que volien vacances.
Vaig plegar amb absolut convenciment, sense dubtar-ho i sense pena. Potser perquè ja m’havia demostrat a mi mateixa que era capaç d’enfocar una cursa d’aquestes característiques, potser perquè realment tenia molt dolor o, molt segurament, una barreja de les dues coses.
Tot i que havia estat una decisió de darrere hora, això de fer la Ultra Pirineu, estava especialment il·lusionada. Les jornades prèvies em sentia com una nena petita esperant el primer dia d’escola després d’un estiu intens i agradable, amb aquella emoció sense contenir de retrobar-se amb els companys de classe.
Feia temps que no em sentia així, amb nervis d’il·lusió i sense nervis de pressió.
En parlava amb els amics i em canviava el to de veu, notava que se m’il·luminaven els ulls quan, ni tan sols, tenia clar si m’agradaria.
I, de sobte, em trobo a la Plaça de Bagà, envoltada de grans corredors de muntanya, amb un speaker cridant com un boig i aconseguint fer agafar trempera al més escèptic. Encara era fosc. Música de pell de gallina, compte enrere i marica l’últim. Em vaig trobar enmig d’una allau humana que intentava esmunyir-se per un dels carrerons de Bagà en direcció al refugi del Rebost. Amb gran prudència em vaig anar posicionant, sempre buscant una respiració calmada i acompassada, amb el cap molt clar i repetint-me sense parar, unes sàvies paraules d’en Pau Bartoló: «no perdis la concentració en cap moment.» D’això en sé! I amb això em vaig centrar.
Es va anar aclarint el dia, tot i que no sabria dir quan va ser exactament. Pistes força corredores ens van portar fins al Rebost, on no vaig ni parar, duia de tot i al Niu m’esperava en Marc per repostar. A partir d’allà trams més drets, combinats amb corriols preciosos s’anaven succeint fins al Niu de l’Àliga. L’ambient en certes parts del recorregut era realment màgic. Em sentia bé, còmode, concentrada, fent la meva cursa.
L’arribada al Niu va ser bonica. Són molts records, moltes hores d’entrenaments d’hivern amb esquís, moltes sèries acabades allí dalt, molts dies de fred, també molts dies bons. Però ahir hi arribava corrent, amb molta gent cridant i animant i molts kms encara per davant. De seguida vaig veure arribar en Manel, neguitós com és ell, amb un bidó a la mà. Content! Moltes cares conegudes, tantes que segur que me’n vaig deixar alguna per desxifrar. I en Marc que m’esperava a l’avituallament per fer l’assistència. Un pit stop ràpid, una mica d’aigua al Camelback, canvi de gels, un plàtan i avall.
Venia una baixada molt llarga, aquí començaven els meus dubtes, però jo seguia pensant amb estar concentrada. No em podia despistar! Però el dolor no va trigar en aparèixer, tot i que jo em repetia que tot està al cap, que no era real. Em vaig posar música per distreure’l i, de tant en tant ho vaig aconseguir. Mentre les pendents eren fortes i tècniques tot anava més o menys bé, però quan agafava pista i podia impulsar, allò començava a ser un petit calvari, deixant de banda que ja no em deixava córrer al ritme que hauria volgut.
 |
| Foto: Nació Muntanya (Arnau Urgell) |
L’arribada a Bellver va ser especial i emocionant, ja de lluny sentia que cridaven el meu nom per megafonia i parlaven de mi, la gent aplaudia amb força. Vaig entrar al pavelló i només buscava els Marcs, en Pujol i en Codina.
Em vaig posar a menjar mentre en Codina em feia un massatge i m’embolicava una mica el genoll. En Pujol em preparava minussiosament la motxilla per tornar a marxar. Em feien fotos per totes bandes. Anava molt bé i així intentava mostrar-ho, amagant que el genoll ja em deia que no.
Sortint m’esperaven en Manel i la Gemma que em van acompanyar uns metres. Tenir-los al costat, per mi era important.
Notava com se m’enlantia el pas, a poc a poc, canviar de caminar a córrer es va convertir en un malson, físicament podia, però el mal no em deixava. Vaig arribar al km 47, on hi tornava a tenir en Marc, en Manel i la Gemma i vaig provar de mantenir la calma, posar bona cara i repetir que tot anava bé. Però en sortir d’allà ja quasi no vaig poder tornar a córrer més. Cap al km 50 vaig decidir que ja n’hi havia prou. Vaig trucar a en Marc, li vaig dir que plegava, que aniria caminant fins a Prat d’Aguiló i que miraria de tornar d’alguna manera.
Em van avançar molts corredors, donant-me mostres de suport. Arribar a Prat d’Aguiló va ser llarg. Allà de seguida em va mirar el metge i un amable col·laborador em va dur cap a Bagà.
Veure en Marc en va reconfortar, en aquell moment tenia una barreja de sensacions entre decepció i una mica de ràbia. Vaig deixar que l’aigua fresqueta de la dutxa em calmés, em vaig vestir i vàrem anar direcció a la Plaça de Bagà a esperar l’arribada dels primers.
Una abraçada de la Marta i no sé exactament quines paraules em van fer adonar que no passava res, ells havien vingut per veure’m passar a Gósol o Saldes, les circumstàncies van fer que em veiessin directament a Bagà i a ella ja li semblava bé. Una aparició espontània de l’Ignasi i la Sandra, que després de sentir a TV3 que anava 2a, em venien a veure arribar, em va fer també especial il·lusió.
Tot això em va fer adonar que el que era important no era si hauria pogut quedar 2a, no era si hauria seguit fent una bona cursa com estava fent, no era si hauria pogut creuar la línia de meta exultant i feliç d’aquell instant, ni tampoc si havia patit molt amb el mal al genoll. El més important era que tenia amb qui compartir la felicitat i la meva petita derrota que avui, després de descansar i d’avaluar la jornada, ja no em sembla tant frustrant, ni decepcionant, sinó tot al contrari, ja està ben endins del sac de bons records que m’enduré per sempre.
Potser si que ens anem fent grans i ens anem tocant de l’ala, però benvingut sigui!