–>
Intento allargar la passa per adaptar la cadència al terreny.
És pla i els que porto davant han obert una traça prou bona com per buscar que
els esquís llisquin. Però hi ha alguna cosa que m’incomoda. Tinc les plantes
dels peus com dues soles de sabata i quan el peu marxa uns graus de sota el meu
cos veig les estrelles. Quan aconsegueixo traspassar «aquest límit»,
topo amb el següent que són els tibials i fins que no porto poc més d’una hora
gesticulant aquest moviment rítmic i, avui, poc harmònic no deixo de pensar en
tots els meus mals.
Fa uns dies que vaig amb l’esquena clavada, de la zona lumbar
a la cervical, sense oblidar absolutament cap múscul, me’ls noto tots. M’ajupo
amb aquella incertesa del que passarà quan em reincorpori.
Les cames no van lleugeres i he passat un parell de jornades
baixant les escales ben agafada a la barana intentant recolzar tot el meu pes
sobre els braços. Els quàdriceps pesen tones i quan m’assec al sofà noto un
xup-xup calent que bombeja sang arreu del múscul.
Els genolls, que feia mesos que no recordava que podien
molestar, torno a notar-los. D’uns dies ençà fan mal just sota la ròtula i quan
flexiono per sota dels 90º, allò fa un xivarri que espanta.
Durant les nits s’alternen despertars per rampes a la planta
del peu, aquelles que et deixen cada dit mirant a una banda diferent, i rampes
als bessons. Com si algú maliciós m’estigués fent vudú.
M’estaré fent gran? Em pregunto. Sí, d’això no hi ha dubte.
Però reflexiono dos segons més i m’adono que el pas del temps no és el causant
d’aquesta artrosis passatgera que m’envaeix.
Amb el solet que fa aquí a la plana i els camps més vius que
mai, el cap em demana calçar-me les vambes i posar-me a córrer. Com que la
forma física acompanya després d’un hivern de tralla forta, no ens hi posarem
per poc.
Alguna sortideta de mitja muntanya, que amb baixades de 10′ ja
n’hi ha prou com per deixar-te els quàdriceps rebregats. Retrobar de nou i amb
il·lusió els companys per fer sèries a la sorra, sense tenir en compte que ells
no les han deixat durant els 5 mesos que jo he estat amb els esquís als peus.
Treure la pols, amb tendresa, a la bicicleta. Aquella tendresa
que no tindrà ella amb el meu cul.
I tot això combinar-ho amb alguna escapadeta de primavera
encara amb esquís, mal d’esquena, pesadesa a les cames i força mal als peus.
Però amb paciència, i sense que me n’adoni, tornaré a la
normalitat estival. Les cames s’alleugeriran i aniran corrent a ritmes cada cop
més ràpids; el cul crearà aquella capa protectora immune al seient de la bici;
la musculatura de l’esquena s’acostumarà als impactes i s’autoprotegirà. Els
genolls es calmaran, tot i donar avisos de tant en tant perquè no em confiï i
els peus alternant dies plàcids amb alguna rampa o alguna ungla que saltarà.
I així passarà el final de primavera, l’estiu i un bon tros de
tardor fins a tornar-me a topar amb la propera transició, força més plàcida a
nivell mecànic, de les vambes i la bici als esquís.