La setmana passada, parlava amb un amic sobre un titular que m’havien posat en una entrevista que em van fer i publicar darrerament. Deia així: «L’esport es magnífic, però a la vegada dur i exigent».
La seva pregunta va ser: «Anna, quina és la diferència entre exigent i dur? Entre exigència i duresa?»
En aquell moment, no tenia el temps suficient com per posar-me a filosofar sobre el tema així que li vaig donar una resposta creïble, però senzilla i poc meditada.
Aquestes darreres setmanes, les circumstàncies, la impotència i hores de reflexions en silenci m’han portat a saber-li donar una resposta.
Crec que l’exigència física està clara. Qualsevol persona, esportista o no, és capaç de veure l’esforç físic que comporta aquesta activitat. També tenim una exigència de compromís, una exigència a nivell organitzatiu laboral i familiar aquells que treballem i que ja compartim la vida amb algú més a part de nosaltres mateixos. I podria seguir parlant de les exigències que ens demana l’esport, sobretot quan el portem a un alt nivell.
Però avui m’agradaria centrar-me en la seva duresa. Un esport com el nostre pot ser dur per les condicions de la muntanya, per l’alçada, per la meteorologia, per la soledat, en alguns moments. Però aquests aspectes aprenem a portar-les amb fermesa. És cert que alguns dies millor que altres, però no ens enfonsen, els contemplem com una part més, moltes vegades màgica, del nostre esport.
Per mi, la verdadera duresa de tot plegat és quan, després de molts mesos entrenant, d’hores de dedicació, de minuts de patiment, de nits amb insomni per mal a les cames o per un cansament acumulat tan gran que no et deixa ni dormir… Després de complir amb cada un dels passos que et portaran al verdader objectiu, aquell que has estat anhelant, que t’ha mantingut serè i t’ha fet calçar les vambes, els esquís o t’ha fet pujar sobre la bici per sumar un km més, un metres més, una sèrie més… Després de tot, una lesió, una malaltia o, senzillament, un conjunt de mala sort, d’un dia per l’altre sospiren davant d’un polsim de sal i veus com allò se t’escapa de les mans sense poder fer-hi res per aturar-ho. Veus que es va esvaint davant teu i, senzillament, desapareix sense que tu, per més voltes que hi donis, hi puguis fer res.
La duresa és saber acceptar la derrota, entendre-la, pair-la i tornar-se a aixecar. Però no sempre una derrota és perdre un partit o fer aquella mala posició. La derrota, des del meu punt de vista, és un prisma de moltes cares que no saps mai com t’arribarà i aquí, per mi, resideix gran part de la duresa de l’esport.
És una duresa mental que cal saber gestionar i que no sempre és fàcil. És una duresa que, en alguns moments, et fa replantejar per quina raó segueixes lluitant per allò.
T’emprenyes amb el món, plores de ràbia i impotència, et tanques unes hores dins la teva closca per aïllar-te d’un voltant que no entens, perquè en aquell moment ni tan sols t’entens a tu. Però a poc a poc, no saps ni com, vas capgirant la situació i hi trobes alguna cosa positiva, algun aprenentatge que, llavors no saps, però que algun dia et servirà. Vas remuntant el teu estat d’ànim, vas posant a prova la teva duresa.
I quan has aconseguit tornar-te a trobar de peu, quan has aconseguit redirigir el somni, l’objectiu, el camí pel qual lluitar, te n’adones que l’esport és exigent i dur, duríssim, però et fa sentir tan viu per tantíssimes raons que acabes arribant sempre a la conclusió que per sobre de tot l’esport és, sense cap mena de dubte, magnífic.