Fa dies que tenia abandonat el blog i no per manca de ganes, sinó per mala organització o perquè els entrenaments d’hivern són els que em demanen més hores i més temps fora de casa i lluny del meu despatx.
Avui tinc temps i, en aquest cas, no per ganes, però com diuen els veïns, «no hay mal que por bien no venga».
Estic amb febre, angines i antibiòtic, tirada al sofà de casa des de fa més de 24 hores. Estic desenvolupant un do que no m’acaba de fer el pes: posar-me malalta en els moments menys apropiats, però això és evident que no es tria.
Aquesta tardor ha estat vertiginosa de feina i entrenaments, de grans volums de càrrega per suportar una temporada d’hivern que, si tot va bé, serà una autèntica marató de curses arreu d’Europa.
Entre molts d’aquests dies intensos i alguns de «penúries» en destaco un que, realment no té res d’especial. Tot al contrari, vist amb un altre enfoc, va ser un dia més aviat penós.
Ja feia un parell de jornades que érem a Tignes, hi havia poca neu, cosa que feia que cada matí, per arribar-hi, ens guanyéssim 500 metres de desnivell amb vambes als peus i esquís i botes a l’esquena per la pista central en direcció a la glacera que, tots aquells que heu estat a Tignes, coneixeu tan bé. Per sumar-hi l’èpica, aquest dia en concret plovia fins força amunt. Després de gastar unes hores empalmant cafès al bar de l’Hotel Diva, vàrem omplir-nos de motivació i de tota la roba de Gore-Tex possible i, decidits, cap amunt.
La moral i el bon humor no van faltar en cap moment. Quan vàrem poder calçar esquís, tot i que encara plovia, la cara ens va canviar a tots. Rere nostre varen anar arribant altres equips i allò semblava que s’animava. Però en deixar la zona de pluja i després de creuar unes desenes de metres de desnivell agradables, entràvem a un tram de ventisca que, com més amunt, més inaguantable. Vàrem fer-hi uns quants «pegues», però a poc a poc, a mesura que la boira humida s’anava apoderant de la muntanya, va anar marxant la gent. Els que m’acompanyaven van desaparèixer esglaonadament i, finalment, la resta d’equips que també s’havien enfilat.
Quan em vaig trobar en absoluta soledat, només sentint el lliscar dels meus esquís sobre la neu humida a la part inferior i la ventisca molesta a la part superior, em vaig trobar còmode en aquella situació controlada però inhòspita. Durant aquella hora i mitja que vaig allargar em va venir al cap una conversa que vàrem tenir l’estiu passat, amb uns bons amics a la terrassa d’un bar de Vic amb unes cerveses a la mà. Amb ganes de «xinxar» un de nosaltres va posar sobre la taula una pregunta senzilla de formular i, pel que vaig veure, més difícil de respondre: «Tu per què corres?»
En aquell moment no corria, esquiava, però crec que la pregunta me la podia aplicar igualment. Quan el dia és radiant i la muntanya es mou al teu compàs, seria fàcil respondre amb alguna de les frases que acostumem a sentir o fins i tot a pronunciar sovint: «em fa sentir bé, em dóna llibertat, m’agrada l’entorn, posar el meu cos a prova, superar-me…» i, amb aquestes afirmacions no diem res fora de lloc, ben segur que són sensacions que qualsevol de nosaltres hem experimentat.
Però quan et mulles i més amunt se’t glaça tota aquesta humitat, no veus més enllà d’uns metres de traça davant teu, no et sents ni respirar del vent que fa i quan la muntanya és tan superior a tu que t’aclapara, en aquest moment és quan et preguntes realment per què t’agrada córrer i, per més que ho busquis, que ho pensis o ho meditis, no n’extreus un resultat concret, però segueixes empenyent un esquí rere l’altre, continues clavant un basto després de l’altre; arribes a dalt, et tapes amb un abric humit, tornes a guardar les pells amb cura dins del mono perquè el que tens clar és que on comença la neu, te les tornaràs a calçar, per repetir el mateix trajecte.
Suposo que aquí resideix la màgia d’un esport lligat a un entorn que està tan per sobre nostre que és capaç del millor i del pitjor i nosaltres, senzillament, el consumim com la droga més cara, enganxats a ella, reconeixent-ho i sense cap ganes de desintoxicació.
Pensa-hi, per què corres?