Són les 12.
Tanco la porta del despatx després d’un «bon cap de setmana» amb més pressa de l’habitual. Pujo a la furgoneta mig arraulida. Caram, com ha canviat la temperatura de cop!
Li costa escalfar-se, però amb el termòstat a «High», abans d’arribar a l’Eix ja he hagut de treure’m l’abric.
Amb el temps sempre just, no he tingut ni l’oportunitat d’observar el cel. Ara, amb la música de la Iaia sonant a tot drap i jo destrossant-la amb el compàs que porto sobre el volant i els galls d’una gola inexperta, pujo un xic els ulls en direcció al Matagalls i em captiva el cel d’un blau intens. El Matagalls des del nord es veu diferent.
Contrasta el blau elèctric del meu davant, que gairebé em fa aclucar els ulls, amb la rufa que pressento dins del retrovisor que em mostra els Pirineus. La serenor d’un dia de Tramuntana que colpeja amb força els arbres rogencs del Montseny es contraposa amb insistència als núvols de vent i neu que engoleixen les muntanyes del meu darrere sense cap mena de compassió.
Després de dies i mesos d’una calma meteorològica que ha fregat l’avorriment, en un dia, tinc al davant una explosió d’estacions que desconcerta. Una tardor avançada però tímida, enfront, i una jornada hivernal i crua que guaito pel retrovisor, mentre miro de controlar el compta kms a ratlla per no enlluernar-me amb cap flaix inesperat.
A la 1 haig de ser a Girona. Avui toca prova d’esforç. Sempre va bé per controlar que tot estigui a lloc a una alçada de la pretemporada que ja hem castigat fort, molt propers a les primeres curses, en les quals tots direm que estem mirant d’agafar ritme i que no tenen massa valor, però que ens observarem d’aprop, sense perdre’ns ni un sol moviment dels altres.
Li porto una analítica amb els valors justets.
Em pesa. Em medeix, sense dubte, ja no creixo… Tots els plecs de greix, els paràmetres musculars i de força, la capacitat pulmonar, un electro. Això, de moment, tot ha millorat.
«Puja a la cinta», em diu el metge, «i comença a escalfar». Em posa el pulsòmetre i els electrodes. A poc a poc, em va connectant a un ordinador que li dirà gairebé tot de mi. Ara toca la màscara, me l’estreny bé, que no s’escapi ni un bri d’oxigen, i ja ho tenim tot a punt.
S’inicia suau, tant que no tinc clar si caminar o córrer. Tinc temps de mirar endavant i m’adono que hi tinc un mirall. M’observo els peus, és curiós, no estem acostumats a veure’ns des d’aquesta perspectiva. Miro com trepitjo i com s’impulsen els peus. Vaig pujant, em veig les cames, aquest any més seques, però fortes. Segueixo alçant la mirada, a la cintura hi porto una espècia de runyonera d’on surten els cables cap a l’ordinador. De per totes les bandes del top, surten electrodes que m’envolten el cor i, finalment, acabo d’alçar els ulls i em trobo amb el que deu ser la meva cara rere una màscara negra que només deixa que em reconegui els ulls i el front. La cua castanya, salta distreta a banda i banda del meu cap.
Entre aquests pensaments, la màquina s’ha anat animant i ja no tinc massa temps per seguir contemplant-me. Ara és important que em concentri amb on poso els peus per no fer un pas en falç i desmontar-li la paradeta al metge que ja m’acompanya amb paraules d’ànim perquè segueixi amb força.
«Un minut més?» Em pregunta. I jo faig que si amb el cap. Ja que hi som… provem-ho, no?
Fins que aquella cinta ja es mou força més ràpid del que les meves cames són capaces d’assimilar.
De tornada a casa, desfent l’Eix en direcció a Vic, deixo la ment volar pensant amb les coses que m’ha comentat el metge, repassant els entrenaments que he fet fins avui i imaginant els que em venen. Tinc ganes de l’hivern, tinc ganes de la neu, de competir, de patir, de gaudir…
Els ordinadors i els cables diuen que estic bé, millor que mai. Però els esportistes som persones per sobre de tot i el repte real d’enguany serà aconseguir coordinar músculs, cor i cap amb la màxima destresa.
Em poso el llit després de veure per la televisió les primeres nevades als Pirineus… tic-tac, ja ho tenim aquí!