Un missatge a les 9:05 del matí mentre pedalo direcció Puig d’Arques em desperta la primera emoció del dia: El teu pare ens ha fet plorar a tots just abans del moment de la sortida, ja estem corrent direcció Llafranc, amb il·lusió i 100 km per davant.
L’Oncotrail ja està en marxa, és una realitat! Aquell projecte que va sorgir després d’hores i hores d’espera dins la Vito vermella i atrotinada d’en Ferran mentre, el pare i l’Oriol ens esperaven pacients a cada avituallament on podien fer-nos assistència durant la primera edició del Trail Walker.
La Sònia ens va ben enredar a tots i no vàrem poder renunciar a la seva insistent oferta de córrer en benefici dels nens de l’Àfrica. I a mi no se’m va ocórrer res més que donar hores i hores mortes a un caparró que, tot i mig pelat, arrugat i molt castigat després de mesos de quimio, és incapaç de descansar i d’aturar-se.
Juraria que l’endemà al matí, quan ens va trucar, després de preguntar-me si ens havíem recuperat bé, les seves primeres paraules varen ser: Hem de fer alguna cosa semblant per millorar les sales de quimio, són un veritable infern. I aquí es va quedar la cosa… de moment.
Però aquell mateix estiu va començar a burxar al pobre Toni de la farmàcia de Llafranc, el confessor perfecte de totes les iaies del poble i el complice ideal d’un pare ja prejubilat.
Aquell cap pelat ja era borrisol grisós i fi. La seva cara arrugada, ossuda i groguenca s’havia inflat un xic i despuntava un color més terrós. El caminar feixuc era més lleuger. Aquella veu minça, més potent. Els ànims desinflats i oblidats havien quedat enrere per torna a recordar-me qui era aquell home.
Havien plogut mesos de peregrinació hospitalaria, dies de sofà i llit, observant les tardes curtes i asolellades d’hivern a través del vidre del menjador. Ja era primavera i, amb les flors, anava renaixent la seva força que, amb compte gotes, es despertava d’una tardor i hivern de química i decadència.
Va començar a liar al Club Atlètic Palafrugell i al Centre Excursionista de la mateixa població. La seva insistència i il.lusió tenien tanta força que ningú va gosar girar-li l’esquena i aviat va contagiar l’empenta a tothom a qui li explicava. Els ajuntaments i entitats excursionistes de la zona també van «patir» els efectes de l’onada, els amics incondicionals del pare, la colla d’esquí que ja els tenia a tots empantenegats amb l’Oncoesquiada des de feia un parell d’anys, la família… tothom anava sucombint. Ningú va quedar sense feina, però delegava amb tal gentilesa que mai obtenia «no» per resposta i, evidentment, ell mateix predicava amb l’exemple.
El recorregut s’anava traçant, el dossier de premsa, les empreses que s’hi anaven involucrant. Allò estava agafant una empenta de dimensios serioses i el pare, que no s’arronça davant de res, anava posant més llenya al foc.
Els equips van trigar a despertar, gairebé un any abans les inscripcions ja eren obertes i, no hi va haver allau d’inscrits. però ell, sempre amb persimònia i esperança ens tranquil.litzava a tots dient que ja s’anirien inscrivint. I, un cop més va tenir raó. 47 equips formats per 6 persones caminaven pels carrers de Palafrugell darrere una batucada fins a la Plaça Major, on després d’uns parlaments d’agraïment i ànims, sentien el tret de sortida per córrer en comunió els 100 kms que els tornarien a la Vila.
58.000€ són el resultat d’hores i hores de feina, de molta gent concienciada amb la causa, de grans col.laboradors… però 15 dies després, sentir encara el pare parlar emocionat i veure-li els ulls cristalitzats d’alegria em fa comprendre un cop més que els diners ajuden, però no donen la felicitat