– Est-que vous avez de la place pour 4 personnes? – li deixo anar amb el meu francès agironat a la noia del refugi que, després de repassar mentalment les reserves, em fa que sí amb el cap.
Em giro per demanar-los si volen fer nit aquí i els 6 ulls enfredolits i molls, clavats al meu rostre, no em donen opció al dubte.
Fa aproximadament 9 hores que caminem a pas molt lleuger, corrent alegrament a les baixades, sense privar-nos d’admirar, de tant en tant, la immensitat que ens envolta.
La pluja colpejant la xapa de la furgoneta i la mandra de començar una jornada aïllats dins el Gore-Tex ens han enrederit un parell d’hores la sortida, però sobre les 11 ens plantem al Balcó de Pineta sense veure més enllà d’uns metres de prudent seguretat.
A la nostra esquerra, deixem el coll del Mont Perdut i la seva glacera. Els llacs de Marboré ens tenen preparada una ullada de sol que ens aguanta fins al Collado Tuca Roya i, en canviar de vessant, fins i tot trobem un vergonyòs cel blau entre la grissor dels núvols baixos que ens han abomboiat fins aquí.
El terreny és tècnic i el paisatge preciós. Després d’una baixada vertiginosa i d’un flanqueix entre blocs de pedra gegantins, enfilem el coll que ja ens obra les portes al Cirque de Gavarnie a vista d’ocell. Toca perdre alçada per tornar-la a guanyar pocs kms més endavant en direcció a Serradets i la Brecha de Rolando. Ens queda feina fins a Goriz, però anem bé de temps, de forces i de ganes.
De moment el dia va aguantant, ara un plugim, ara una tímida ullada de sol. La boira és la gran companya de viatge i amaneix el nostre entorn amb un toc de mistissisme mentre descobreix amb compte gotes la magnitud de les muntanyes que avui ens fan d’escenari. Un escenari digne d’una gran nit d’estrena.
Abduïts pel magnetisme de la cascada de Gavarnie, toquem fons sota un fil d’aigua i vent que ens fa aturar a cobrir-nos i, gairebé al final de la vall, ens embranquem per un corriol que s’intueix en direcció a la immensa feixa de roques just a la banda contrària d’on hem desfet el camí de baixada del refugi d’Espuguettes.
Ràpidament ens trobem amb les mans a terra, sense forçar la posició. Ens agafem a les herbes intentant triar les que no punxen, però no sempre l’encertem. Entre algun «ai», ens anem convencent que properament trobarem el camí. El GPS fa estona que ha perdut la traçada, ens mirem el mapa una i altra vegada i no hi ha manera de situar-nos amb precisió… la boira i una petita dosi de confiança ens han dut a una de les canals que no tocava.
Seguim amunt, combinant trams de grimpada entre arrels, roques i herbes altes, flanquejos i colls que ens donen esperança fins que els coronem. D’espectadors tenim un grup d’isards que si parlessin, molt provablement, es burlarien de nosaltres.
Parem, encarem el mapa, mirem el GPS, res… uns metres a la dreta, treiem el cap i, llunyà, s’intueix un camí, però impossible arribar-hi. Alcem la mirada i, sense parlar-nos, entenem que no ens queda altra que seguir amunt fins l’últim coll herbat que s’observa. A la seva dreta roca, a la seva esquerra… s’aixeca altiu un cim rocòs que més ens val no haver de carenejar. S’avancen en Marc i l’Ernest, mentre amb en Lluís anem guanyant metres tranquil·lament.
Des del coll no arriben notícies… mala senyal! Però aquí ningú perd la calma i no s’esborra en cap moment un somriure aserenta dels nostres rostres.
Arribem a un punt de no retorn, però la naturalesa ens premia amb una desgrimpada fàcil, tot i que humida, fins una tartera immensa que intueix un corriol desdibuixat uns centenars de metres sota nostre. L’hem d’anar a buscar!
S’obre la boira i ens situem. Definitivament hem agafat una vall massa a la dreta i és evident que no trobàvem camí. Tenim el coll de Bujaruelo just davant dels nassos, kms enllà. Perdem metres àgilment, encara una mica incerts. Creuem grans extensions de roques deixades allà, com caigudes del cel, amb la mirada fixe al fons de la vall, fins que l’Ernest i en Lluís reconeixen, a la nostra esquerra, la pujada a Serradets que havien fet dues setmanes avans direcció al Taillon. Sincerament, jo encara no sé on sóc, no em sé avenir de l’error que hem fet, és com si m’haguessin tapat els ulls i m’haguessin deixat al mig d’un desert.
En Marc mira el GPS i hem tornat sobre la traçada, només queda invertir una petita dosi més de paciència, sota un cel cada com més ennegrit per la borrasca que ens cau a sobre i per les hores del dia que es van esgotant.
Comptem els metres fins a Serradets gairebé a desenes. Avancem, ens aturem per reunir-nos i seguim avançant. Ara, a part del cansament i l’enfredolida, tenim gana i sed. Serradets es fa pregar, però finalment arriba, després d’un tram distret i fresc de cadenes per un riu que avui baixa animat.
Ens descalcem, entro a la cuina del refugi com si fos casa meva i quan decidim quedar-nos-hi a dormir i hem avisat a Goriz que no hi arribarem a fer nit, aixequem les llaunes vermelles de cibada i brindem per la gran jornada, per la bellesa i duresa de la muntanya, però sobretot, pels companys de viatge.
Demà seguirem el camí!