Decidit, no hi ha dubte! No corro l’Olla… Aquesta vegada no hi ha perplexitat i això em tranquil·litza. La febre de dissabte el vespre i l’intens dolor al coll em diuen a crits que no cal ni que mengi carbohidrats durant el dissabte, que no cal que faci l’intent de llevar-me d’hora diumenge, ni que provi d’escalfar pels voltants del Santuari.
Del llit estant, van entrant i sortint companys que corren, un demana vaselina, l’altre acaba d’arribar amb cremallera i tenim el seu dorsal, l’altre simplement s’interessa pel meu estat i pel meu grau d’emprenyada per no poder córrer.
Marxen i baixo a esmorzar. Es respira cursa per tot arreu, però ni aquest aire em puc empassar.
Surto de l’hotel abriga fins a dalt i m’anima notar que veient l’ambient no se’m desperten caps ganes de patir Puigmal amunt. Estic pitjor del que em pensava… però al menys no em cargolo de ràbia.
L’Olla és una cursa dura i bonica, amb molts encants, per molts una cursa més. Però per mi és especial. És com jugar a casa, amb l’afició cridant des de la grada i mirant d’apropar-se a tu. És la gent, els controls, els ànims, la muntanya, la duresa, l’alçada, el vent (que enguany diuen que no els ha acompanyat), tantes i tantes coses que la fan especial. És un punt d’inflacció a la temporada. Guanyar-la, un somni que, de moment, es fa pregar.
Donen el tret de sortida i segueix sense sortir el dimoni dolent, definitivament no en tinc ganes, el meu cos no arria avui. Els observo córrer al voltant del Santuari, moltes cares conegudes que em claquen la mà al seu pas i… desapareixen Pluviòmetre amunt.
Mentre ells corren jo deambulo mig subnàmbula per l’esplanada, observant sense cap pressa a dreta i a esquerra, aixecant el cap per meravellar-me amb el contrast d’un cel blau intens amb les muntanyes rocoses i pelades per l’alçada.
M’aparto de tot el rebombori de la sortida i repasso l’Olla amb la mirada, l’acarono amb els ulls i em calma.
Abans de l’hora ja tenim les primeres notícies dels corredors que encapçalen la prova i en Marc Pinsach, l’Agustí Roc i l’Oriol Cardona no fallen, els segueix d’aprop en Nil.
Uns minuts més tard passen les noies, una noia gal·lesa amb un nom complicat de pronunciar i, encara més, de recordar està treient-les a totes de punt, la calmada Marta Garcia la segueix i la Laia Andreu tanca el podi. Però queda molta cursa.
Mentre segueixo amb la meva meditació personal, abduida per la febre i per unes muntanyes que sempre m’han fet somiar, ens van informant de les evolucions dels capdavanters i la cosa no varia massa, es van intercanviant les primeres posicions sempre entre els mateixos.
I jo segueixo lluny d’aquí, segurament corrent mentalment per les muntanyes, vaig repassant cada racó d’aquesta prova que em conec tan bé. Un crit inesperat d’en Cortacans, l’speaker, em retorna a la terra: «Ja tenim el primer corredor a la recta d’arribada», en Pinsi s’acosta sol, amb cara desfeta, però amb marge per assaborir l’entrada a meta.
5 minuts més tard apareixen l’Agustí i en Nil, però la veterania és un grau i li fa un canvi de ritme que, tot i les seves qualitats, en Nil queda rendit i creua la meta tancant el podi. L’Oriol, després d’una lluita intensa és quart.
Arriba la primera tongada de corredors i ja tinc amb qui xerrar, amb qui comentar la jugada, però segueixo lluny d’aquí. El fet de tenir les orelles tapades i de quasi no poder parlar no m’ajuda a connectar amb la realitat. Estic cansada i tinc ganes d’estirar-me!
Arriben les noies. La petita Leire fora de control rebenta el crono… I gairebé 8 minuts més tard arriben la Marta i la Tina Bes gairebé lluitant a l’sprint i uns minuts més tard la Laia Andreu. Avui hauria estat un bon dia per córrer i provar de fer un bon resultat, però no tocava.
Les saludo, les felicito, però poc efusiva, no per res, estic contenta per elles, perquè són aquí, perquè alguna fa dies que no la veig, perquè són les meves companyes fora de cursa i les meves rivals quan el crono roda, algunes són bones amigues i bones companyes de cordada, però no m’aguanto de peu… les energies es van acabant.
I van arribant els amics, aquelles persones amb qui comparteixes hores i hores sobre unes vambes, aquelles persones que t’ajuden a donar sentit, alegria i, que quan un dia no tens forces per sortir t’empenyen i acabes fent el millor entrenament de la temporada.
Avui no m’he cansat físicament, força psicològicament i de la veu no en parlem. No he pujat muntanyes, no he corregut pendent avall jugant-me-la a cada passa. Ha estat un dia diferent, no tenia gaire més per escollir i no em queixo.
L’Olla des de l’altra banda, per veure-la un cop, no està tan malament!